Deixar de dormir per sempre més

La velocitat i la impaciència són les dues cares de la lluita contra el temps que caracteritza aquesta societat. Per a nosaltres progrés significa creuar l’Atlàntic en unes poques hores, i si el vol surt amb 15 minuts de retard ja ens posem de mala llet. Com ens poden robar el temps d’aquesta manera? Amb tot el que podríem fer en 15 minuts! Estem tan obsessionats a no perdre el temps que fins i tot arribem a pensar que dormir és malbaratar-lo.

Aquesta lluita contra el temps em recorda una obra que vaig veure al Teatre Tantarantana fa una pila d’anys: Idaho y Utah (Nanas para nenes malitos), escrita, dirigida i protagonitzada per un jove Albert Espinosa. Hi ha moltes obres teatrals, novel·les i pel·lícules en les quals veiem dormir i somiar els personatges, però no n’hi ha gaires que explorin com seria un món on no ens calgués dormir. Aquesta obra ens presentava un futur proper en què s’havia inventat un medicament revolucionari: n’hi havia prou prenent-lo una vegada i es deixava de dormir per sempre més. A l’escenari, un grup de personatges es trobaven per decidir si se’l prenien o no.

Tal com es deia a l’obra, aquesta mena de vacuna contra la necessitat de dormir permetria al capitalisme desbocat que vivim i patim vèncer un dels pocs límits que encara li queden. Ja no caldria que la borsa tanqués a les nits, ni tampoc les empreses, els transports, els hospitals, els comerços o les universitats. Els addictes a la feina podrien ser-ho les 24 hores, com els addictes al mòbil. Les condicions de semiesclavatge que es donen en fàbriques del Tercer Món serien encara pitjors: la necessitat biològica de dormir ja no interrompria el flux de la producció, i el contacte amb la realitat tampoc no es veuria suavitzat per les hores de desconnexió obligada. El mateix passaria amb les guerres. Alhora, el consumisme es dispararia: els joves podrien passar nit rere nit de festa, i els rics podrien dedicar dia i nit a comprar. Deixar de dormir seria el malson definitiu i perfecte del capitalisme.

D’altra banda, l’obra mostrava amb intel·ligència un altre motiu pel qual algunes persones voldrien aquest medicament: per deixar de patir malsons. Tothom qui té coses a oblidar (i qui no en té?) pot mantenir el control durant el dia, però no pot evitar que els records no desitjats el visitin mentre dorm. Deixar de dormir permetria no abaixar mai la guàrdia. La vigília permanent és la vigilància total sobre nosaltres mateixos.

Des que vaig veure aquesta obra he somiat de vegades no necessitar dormir, per una raó ben concreta: tenir més hores per llegir! I després de tot, com que llegir i somiar s’assemblen tant, potser no seria un canvi tan estrany substituir el dormir per la lectura. Com que sovint ens posem a llegir quan anem al llit i la lectura ens guia cap al son, no seria tan absurd seguir llegint tota la nit sense necessitar dormir. L’única diferència és que somiaríem els somnis dels altres, perquè en això consisteixen els llibres. La contrapartida, però, seria que aleshores els escriptors tindrien més hores per escriure, produirien més obres i jo seguiria sense poder llegir tant com vull.

El desig de no dormir és una fabulosa metàfora de la permanent batalla contra el temps en la qual vivim i que tant caracteritza la nostra civilització. Volem viure cada cop més anys i fer cada cop més coses, produir més, consumir més, viatjar més, lligar més. Així intentem combatre la nostra finitud, que no sabem acceptar ni valorar. Calculem quants llibres podrem llegir i són massa pocs; calculem quants viatges podrem fer i són massa pocs. Així que correm contínuament: llegim més ràpid, viatgem més ràpid, lliguem més ràpid i mirem de dormir menys. ¿No ho devem estar enfocant malament?

Potser tenir més temps no s’aconsegueix fent-ho tot més ràpid, deixant de dormir, vivint més anys o, fins i tot, perseguint la immortalitat. Crec que el secret és en una altra banda. Penso que els que viuen més són aquells que regalen el seu temps perquè els altres en guanyin: tothom que contribueix a fer que els altres visquin més i millor. Ells són els que tenen més temps, perquè viuen també en les vides que salven i cuiden, perquè el seu temps batega en el malalt que curen, l’àvia a qui visiten, la nena a qui ensenyen a llegir, el nàufrag que duen a port, el cavall maltractat que rescaten, la gata que adopten, el mussol ferit que curen i alliberen, l’arbre que planten. Potser per tenir més temps no cal córrer més sinó regalar més temps als altres.