Contra la violència dels Sanfermines, ecofeminisme!

Als llibres de text les dones són el 7,6% i els animals són mers recursos

Com cada mes de juliol, una multitud de joves tornen a córrer embogits pels carrers de Pamplona, fent-se perseguir per uns pobres bous espantats per la cridòria i la gentada. Alguns d’aquests bous rellisquen, cauen, es donen cops amb les tanques de protecció o són colpejats pels joves. També alguns humans es fan mal, però la resta continua corrent com si els ferits formessin part del sentit de la festa. Tots busquen emocions fortes, sensació de risc, pujades d’adrenalina. Per això obliguen els bous a perseguir-los, per tenir la il·lusió que fugen de bèsties perilloses, i sentir-se valents i excitats.

En realitat, si algú vol posar a prova el seu valor i experimentar riscos, hi ha camins que no només proporcionen emocions fortes i ens enfronten a les pors més profundes, sinó que també regalen lliçons de vida. Fer alpinisme, que exigeix coneixement i domini d’un mateix, n'és un bon exemple. També ho és fer-se voluntari de les ONG que rescaten migrants al mar. Però el que busquen aquests joves que corren als Sanfermines no té res a veure amb el valor; només busquen emocions fortes per la via ràpida i fàcil de la violència. És per això que necessiten animals, aquests bous als quals obliguen a córrer, i que després seran torejats a la plaça, és a dir, torturats lentament fins a la mort entre aplaudiments.

L’ecofeminisme denuncia la ideologia basada en dualismes com ara cultura/natura, humà/animal, home/dona, civilitzat/salvatge, raó/emoció, ment/cos, que acaben justificant la dominació i l’explotació de qui és considerat inferior

No ens hauria d’estranyar que aquesta celebració de la violència contra els animals sigui cada any l’escenari de tota mena d’abusos i agressions sexuals contra les dones. Tampoc ens ha de sorprendre que el mateix Estat que permet aquesta suposada festa es resisteixi a condemnar com caldria els cinc violadors dels Sanfermines de fa dos anys. Els Sanfermines són la celebració d’una masculinitat tòxica, que es defineix contra els animals i contra les dones. Per entendre-ho recomano el llibre de la filòsofa Angélica Velasco, 'La ética animal. ¿Una cuestión feminista?' publicat per Càtedra i la Universitat de València l’any passat. Velasco compara de manera rigorosa la violència contra els animals i la violència contra les dones: quines creences les emparen, quines lleis les justifiquen, quins discursos les defensen, de quina manera es produeixen, en quins costums queden enquistades. Velasco no mostra únicament les profundes similituds entre les dues formes de violència, sinó també com es retroalimenten, tal com succeeix als Sanfermines.

Per desarticular aquestes violències, Velasco recomana l’ecofeminisme, un dels corrents filosòfics més crítics i alhora esperançadors. L’ecofeminisme denuncia que la ideologia de la nostra civilització està basada en una sèrie de dualismes afirmats de manera jeràrquica, com ara cultura/natura, humà/animal, home/dona, civilitzat/salvatge, raó/emoció, ment/cos, que acaben justificant la dominació i l’explotació de qui és considerat inferior. A la nostra civilització hi ha moltes formes de dominació interrelacionades, però les fonamentals s’exerceixen sobre les dones, els animals i la natura. Les dones són reduïdes a objectes sexuals, a reproductores i cuidadores; i els animals són reduïts a carn, força de treball i joguines per divertir-s'hi. És a dir, no són concebuts com a subjectes amb els seus propis projectes de vida, sinó com a instruments que existeixen per satisfer desitjos aliens. Per veure com es propaguen aquestes idees, només cal mirar els llibres de text amb què estudien els infants. Ana López Navajas va rebre el premi Avanzadoras d’Oxfam Intermón del 2017 per un estudi en què denunciava que, de les persones que apareixen als llibres de text de l’ESO, només un 7,6% són dones. Moltes dones han fet aportacions fonamentals a la cultura, però són silenciades. Alhora, animals i natura hi acostumen a aparèixer com a mers recursos a la nostra disposició.

Com explica Velasco, necessitem una definició d’ésser humà que no impliqui superioritat respecte a la natura i els altres animals, sinó pertinença a la xarxa de vida que conforma la biosfera. I alhora necessitem una definició d’home que no ho sigui per oposició i superioritat a les dones; una masculinitat que renunciï al masclisme, i treballi contra la violència de gènere. Aconseguir-ho gestaria una societat més justa i pacífica, on tant els homes com les dones viuríem millor. No oblidem que el masclisme mata milers de dones cada any a tot el món, i que la violència contra els animals i la natura està tornant contra nosaltres com un bumerang: la catàstrofe ecològica és el problema més greu que tenim, i és la nostra civilització sencera la que està en risc.