Els Reis Mags i el sentit de l’olfacte

La gent que té el sentit de l'olfacte, en comptes de cuidar-lo com un tresor, en gaudeix despreocupadament sense saber que el podria perdre

MARTA TAFALLA
MARTA TAFALLA

Quan era petita, em semblava que els regals dels Reis Mags d’Orient al Nen Jesús eren ben estranys. Podia entendre que li regalessin or, però l’encens i la mirra eren un misteri. Semblava que la seva única virtut era fer bona olor, i aquí hi havia l’enigma. Per què els Reis Mags oferien a Jesús dos presents per al sentit de l’olfacte i un per al sentit de la vista? A l’escola m’havien ensenyat que tenim cinc sentits, i em semblava que els regals estaven mal repartits. Quan anys després vaig començar a llegir que no tenim només cinc sentits, sinó potser onze o dotze, encara em va semblar pitjor. ¿Com és que no li van portar regals per a l’oïda, per al gust, per al tacte, per a la propiocepció, per a l’equilibri o per al sentit de la temperatura? ¿És que els altres sentits no es mereixen un regal?

És cert que el relat ja no resulta tan estrany si el llegim en el context de la Bíblia.

Quan la vaig tornar a llegir de gran em vaig adonar que, sobretot l’Antic Testament, està ple de referències al sentit de l’olfacte. Déu sent l’olor des del cel de les fogueres dels sacrificis, i fins i tot li dona a Moisès receptes de perfums. El relat dels Reis Mags també s’ha de posar en el context de la Ruta de les Espècies, una de les principals rutes comercials de l’Antiguitat, que permetia portar a Occident productes de l’Orient que donaven olor i sabor a la vida. Algunes d’aquestes espècies van arribar a tenir un valor tan elevat que eren equiparables a l’or.

Però el que em sorprenia més quan era petita era que, gairebé 2.000 anys després, els Reis Mags encara seguien entossudits amb el mateix costum de regalar olors. A casa no ens portaven encens i mirra, però sí perfums. De fet, durant les festes, la tele semblava el canal publicitari d’una perfumeria. Encara avui els anuncis de perfums se succeeixen l’un rere l’altre, i els presenten com si fossin pocions màgiques que transfiguren les persones, i fins i tot serveixen per lligar. Sí, sí, l’amor és cec: no li cal veure-hi, perquè es refia del nas.

Comprendreu la meva incomprensió infantil si us explico que soc anòsmica congènita, és a dir, que vaig néixer sense sentit de l’olfacte, i que per a mi una ampolla de perfum és una ampolla buida: l’únic sentit que pot estimular és el de la imaginació. Em sento com si visqués envoltada de ratpenats o dofins fent-se regals per al sentit de l’ecolocalització, o d’ocells migradors celebrant el sentit de l’orientació.

Vist des de fora, l’olfacte sembla un poder màgic. Permet viatjar en el temps, recordar amb força persones que ja no hi són, passejar-se per terres llunyanes, retrobar l’amant al llit buit...

El Nadal és una festa d’olors. No són només els perfums, sinó també el menjar i el beure. El factor fonamental del sabor del menjar és l’olfacte retronasal, sense el qual el sabor queda reduït al gust (dolç, salat, àcid, amarg, umami), al sistema trigeminal (el picant, la frescor de la menta, la irritació de la ceba), a sensacions tàctils, de temperatura, i a la vista i l’oïda. Així, el vi i el cava, per a mi, no tenen pràcticament cap sabor. Et pugen al cap igualment i acabes fent les mateixes ximpleries, però beure’ls no dona cap plaer. Els torrons almenys són dolços i tenen textura, però estan mancats d’aroma. El te ben calent que tant s’agraeix després d’una passejada en una freda tarda d’hivern té el mateix sabor que l’aigua bullida. Si voleu fer una visita al món dels anòsmics, només cal que agafeu un bon refredat, o bé que us poseu una pinça de nedador. Si mengeu sense respirar pel nas, el vostre olfacte retronasal quedarà bloquejat, i percebreu el menjar com ho fem els anòsmics. No cal que us quedeu gaire estona al meu món, vosaltres que teniu la sort de poder-ne marxar.

Cada Nadal, quan la gent es regala olors, em pregunto el mateix: si valoren tant el sentit de l’olfacte, ¿com és que la majoria no saben que existeix l’anòsmia? ¿Com és que la gent no sap que un traumatisme cranioencefàlic, una grip mal curada, infeccions a les vies respiratòries i moltes altres causes els poden privar per sempre més dels olfactius plaers nadalencs? Per què no es fan revisions periòdiques d’olfacte com sí que se’n fan de la vista i l’oïda?

Vist des de fora, l’olfacte sembla un poder màgic. Permet viatjar en el temps, recordar amb força persones que ja no hi són, passejar-se per terres llunyanes, retrobar l’amant al llit buit, descobrir que la teva germana s’ha posat el teu vestit sense dir-t’ho o que el gat dels veïns s’ha fet seu el teu pati. I, tanmateix, la gent que el té, en comptes de cuidar-lo com un tresor, en gaudeix despreocupadament sense saber que el podria perdre. Per a mi, vosaltres que sentiu les olors sou un complet misteri.