L’ètica comença per la imaginació

Hauríem de reconduir la nostra civilització, però per fer-ho necessitem imaginar que hi ha altres formes de vida possibles

Aprincipis de novembre es va celebrar al CCCB l’Eurocon, un congrés internacional de ciència-ficció i fantasia, on creadors, estudiosos i fans vam navegar plegats per tota mena de mons imaginaris. Vam retre el degut homenatge als clàssics: vam commemorar els deu anys de la mort de Stanisław Lem, i també es va presentar la primera traducció a l’anglès del Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, amb la traducció i edició de Sara Martín Alegre. I alhora ens vam endinsar en la diversitat difícilment abastable d’aquests gèneres: algunes obres ens adverteixen de tenebrosos futurs distòpics, mentre que d’altres somien un demà ple d’emocionants aventures galàctiques. N’hi ha que exploren passats alternatius: una Espanya on Franco no hagués guanyat la guerra, per exemple. Algunes fantasiegen amb tecnologies que transformen els humans en una nova espècie, i d’altres inventen mons màgics habitats per les criatures més estranyes. Però totes comparteixen la mateixa virtut: oferir-nos un dels pocs antídots que encara ens resten contra un poderós verí.

Sabem que existeixen infinites formes de vida possible, que els humans ens podríem haver organitzat en societats profundament diferents de les que hem creat. La majoria dels elements que articulen la nostra forma de vida són contingents, però tenim una terrible tendència a acostumar-nos de tal manera al nostre mode de vida que el naturalitzem com si fos l’únic possible i racional. Ens hi podem habituar fins al punt de deixar de qüestionar per què fem el que fem. De la mateixa manera que alguns verins paralitzen les víctimes, no saber qüestionar allò que considerem normal també ens pot immobilitzar.

La nostra civilització es basa en el sedentarisme, però podríem haver estat nòmades, i en comptes de portar un rellotge al canell dur-hi una brúixola. Considerem la vista el sentit fonamental, però podríem haver-nos centrat més en l’olfacte o el tacte. Ens hem reproduït fins a ser més de 7.000.000.000 d’humans, però podríem haver optat per mantenir-nos en una població modesta i viure en comunitats petites. Podríem tenir un sistema educatiu que considerés la música l’assignatura més important. Podríem construir totes les cases al voltant del seu hort o a dalt dels arbres. Podríem haver renunciat a domesticar animals i preferir la natura salvatge. Podríem viure en una societat on tothom es reproduís per fecundació in vitro per tenir bessons i trigèmins, i on fos inconcebible condemnar un fill a la soledat de ser únic.

M’agradaria que tots els polítics, jutges i alts càrrecs de l’administració gaudissin regularment de cursos de ciència-ficció i fantasia

Abans, l’existència d’una gran diversitat de cultures servia de contrapès a la nostra concepció del que és normal, perquè permetia comparar formes de vida diferents i qüestionar la pròpia. Però ara que les diferències culturals van desapareixent sota la globalització, correm el perill de sacralitzar encara més la nostra forma de vida actual. Per descomptat, hi hauria maneres de viure molt pitjors que la nostra, però la civilització que ara mateix s’estén per tot el planeta no és precisament lloable. Que la indústria de l’armament tingui un poder immens, que les guerres expulsin tanta gent de casa seva, que hi hagi tants homes al món que matin la seva dona, que hi hagi persones discriminades per la seva forma d’estimar, que estiguem provocant una extinció massiva d’espècies, que identifiquem la felicitat a consumir i llençar, configura una societat brutalment injusta. Tanmateix, ens repetim massa sovint que “així és com són les coses, així és com s’ha fet sempre, així és com som els humans”. Hauríem de reconduir la nostra civilització, però per fer-ho necessitem imaginar que hi ha altres formes de vida possibles.

Posats a fantasiejar, m’agradaria que tots els polítics, jutges i alts càrrecs de l’administració gaudissin regularment de cursos de ciència-ficció i fantasia. Potser després de viatjar mentalment a planetes habitats per alienígenes de tot tipus serien més capaços d’imaginar-se un món més just. Especialment, m’agradaria que els membres del Tribunal Constitucional s’amaressin ben amarats de mons alternatius, naus espacials, monstres de l’espai, viatges en el temps i exploracions siderals. Potser tornant d’algun d’aquests viatges de la imaginació aconseguirien concebre una festa nacional que, en comptes de consistir a torturar braus, consistís a celebrar la migració de les grues, recitar poemes des dels balcons dels ajuntaments, reutilitzar les places de braus per fer combats d’espases làser, o bé, simplement, instaurar com a festa nacional la sagrada migdiada.