Dels cedres del Líban als nostres rius

Fa unes setmanes vam tornar del Líban, on vam estar visitant dues zones: la Reserva de la Biosfera de la muntanya de Jabal Moussa, a la base de la qual transcorre el mitològic riu Adonis -es diu que és un lloc habitat pels déus-, i la Reserva de la Biosfera de Xuf, on hi ha els magnífics boscos de cedres del Líban. A la primera s’hi pot observar un exemple de riquesa històrica i d’una natura esforçada, suportada per unes roques calcàries que sustenten una vegetació adaptada a l’escassesa d’aigua. Una bellesa aspra en la qual els humans han deixat empremta des de temps immemorials: des de l’Edat del Bronze fins a les empremtes bizantines associades a la via romana Mchété, on una estela enigmàtica fa referència al mite d’Adonis i la deessa Afrodita. En aquests paisatges agrestos, plens de senyals humans, hi ha els que es consideren els primers textos històrics que fan al·lusió a l’ús prudent i a la conservació de les masses forestals. Es tracta d’uns textos gravats a la roca amb una grafia gran, perfectament conservats, escampats en diferents indrets de la muntanya. Textos signats per l’emperador romà Adrià August, a manera d’un decret perpetuat sobre el rocam, que delimita els boscos i preserva determinades espècies d’arbres.

A la Reserva de Xuf hi ha una joia botànica, una resta de bosc (22 km 2 ) dels cedres del Líban, vestigis dels boscos babilònics citats als primers documents sumeris. Encara és vigent el record mitològic de Guilgameix, rei-déu que va derrotar el gegant Humbabat, guardià dels boscos de cedres. Tot i el caràcter geogràficament fragmentat, són visitats i contemplats com temples. Alguns arbres són considerats mil·lenaris.

Tots dos territoris són un exemple perfecte del que seria una perspectiva actualitzada del que representa el paisatge i la biodiversitat: una expressió d’història natural i d’història social. La fi de la visió separada de natura i cultura. Aquesta nova visió híbrida permet aproximacions globals que, en un context de crisi ambiental com el que vivim, és més important que mai. Una observació territorial atenta a aquests dos vectors, cultura i natura, ens permet adonar-nos de la relació entre l’estructura d’un paisatge i les dinàmiques socials amb més finor que les lectures i l’anàlisi de les fonts més clàssiques. Des d’aquesta perspectiva, la biodiversitat d’un territori o d’un país esdevé un element que transcendeix la dimensió estrictament dels especialistes i els col·lectius motivats.

Ho acabem de mostrar succintament amb la petita citació de la visita al Líban de dos espais protegits on els valors patrimonials de caràcter cultural i els de caràcter natural es combinen en fraccions diferents i esdevenen una plusvàlua acumulada en forma de boscos o de cobertes vegetals suscitadores d’interès social, com és el turisme sostenible o l’ús públic en sentit ampli.

En el cas de Catalunya, es pot afirmar que som un país amb una biodiversitat que està per damunt de les mitjanes europees. És una biodiversitat que no s’ha d’entendre com un catàleg de curiositats biològiques. Tot i l’innegable valor patrimonial que representa, és especialment interessant pel seu valor d’indicadora: expressa en part la qualitat i la salut o la falta de salut del territori. Per posar un exemple, el nombre de plantes silvestres que tenim és d’unes 3.500 espècies; Anglaterra en té un total de 1.200. No es tracta d’una competició esportiva-botànica, sinó d’una expressió coevolutiva de com és primàriament el territori i de les formes de vida espontànies que conformen la biota del país. Hem pres l’exemple de les plantes i, així successivament, podríem insistir amb altres grups taxonòmics, amb resultats semblants.

Al país, últimament, tot i les diverses problemàtiques associades al model de relació amb el territori amb impactes ben tangibles, l’estat de la biodiversitat mostra en general alguns signes de millora. Hi ha veus institucionals i acadèmiques que parlen d’un retrocés alarmant, però són escasses les espècies desaparegudes les últimes dècades, i, en canvi, hi ha espècies d’un fort simbolisme que s’han recuperat, com per exemple la llúdria. Des dels inicis dels anys seixanta, amb els descontrolats abocaments industrials, la llúdria quasi havia desaparegut dels nostres rius.

La recuperació de la llúdria és un fet constatat: ho mostren els últims inventaris realitzats recentment (maig i juny) des del Consorci Besòs-Tordera, la Fundació Zoo i l’ICTA de la UAB. Els inventaris constaten una població de més d’una quinzena d’exemplars que han retornat a aquests dos cursos. La significança no és estrictament el seu retorn, que també, sinó el que representa: que, de nou, les llúdries han trobat condicions per desenvolupar-se. Els rius comencen a recuperar la seva naturalitat. Un exemple del valor de la biodiversitat com a indicador de sostenibilitat i de retorn a l’estat que no haurien d’haver perdut.