Catalunya, país de boscos (sense saber-ho)

Des de la comunicació no s’ha d’alarmar, però no podem defugir que el canvi climàtic ja es aquí

Primera asseveració: el bosc no està quiet, és expansiu. Catalunya és un país de boscos, podem afegir que sense saber-ho. Sembla haver-hi un percepció dominant en la cultura urbana: que el bosc “és allà” i no que el bosc el “tenim aquí” i forma part de la naturalesa del país. Per més metropolità que sembli, no és separable. Potencialment el bosc té una tendència natural a l’expansió. Dit d’una altra manera, si a Catalunya deixéssim que actuessin solament les anomenades forces de la natura, el 90% del territori seria bosc, tot el que és no-bosc és un constructe humà.

Actualment, al país, una fracció molt notòria està coberta de superfície forestal. Dels anys seixanta als nostres dies hem passat d’un 35% a més del 60%, és a dir, hem doblat aquesta superfície.

La ciutat i el seu moment civilitzatori són generadors de pensament, i actualment en sorgeix un marc conceptual fins i tot instal·lat en alguns sectors de l’administració. Es tracta de l’ideal de la intocabilitat i fins i tot de la sacralització dels boscos. És l’ideal reactiu d’una cultura essencialment urbana que, confinada a les ciutats, en un sistema fortament artificialitzat i amb una capacitat de regulació metabòlica del sistema molt gran, expiaria la poca naturalitat d’aquest hàbitat exaltant la intocabilitat del medi no urbà, fins i tot provocant, en ocasions, animadversió al sector primari.

El foc més devastador de l'Ebre ja crema més de 6.000 hectàrees

Els nous models d’interpretació del territori, lògicament evolucionats, tendeixen a explicar que el territori és una expressió d’història natural i d’història social. El paisatge, doncs, explica cal·ligràficament -com diria Perejaume- com és ell mateix: models d’ús, d’apropiació dels recursos, sectors productius, tipus d’economies, model energètic, mobilitat, planejament, etc.

L’expansió de la superfície forestal és d’una intensitat molt gran, sovint ignorada. Una expansió que s’inicia als anys seixanta especialment a causa del canvi de model energètic en el moment que socialment se substitueixen els combustibles i materials forestals -fusta, llenya, carbó- pels combustibles fòssils. Aquest és el factor clau per entendre els canvis en els nostres sistemes forestals i en les cobertes arbrades actuals.

Com s’ha dit, gairebé hem doblat la superfície forestal. Hi ha un expansió horitzontal del bosc: cada conreu i/o pastura abandonats en poc temps esdevé forestal. A dins del bosc augmenta la quantitat de fusta dreta, els arbres són més alts i grans, apareix el nou reclutament de plançons. En alguns boscos preindustrials el nombre d’arbres era de mitjana d’uns 1.500 per hectàrea. Actualment alguns boscos poden superar els 15.000 per hectàrea. Hi ha un procés d’autoaclarida que fa que dels aproximadament 30 milions d’arbres incorporats anualment als nostres boscos, molts es necrosin, carregant el sistema bosc de fusta morta i seca i produint així una elevada càrrega combustible. La quantitat de biomassa acumulada anualment depèn del tipus de bosc, però es pot parlar d’unes 3 tones de producció primària per hectàrea de mitjana, a l’engròs.

Buch, sobre l'incendi a l'Ebre: "Durant la nit hem assolit els objectius, però avui serà el pitjor dia"

En aquest nou procés, els boscos entren -amb totes les variables i matisos- en una dinàmica d’expansió i d’abandó de les pràctiques extractives.

La quantitat de combustible (capacitat de cremar) disponible en forma de massa forestal augmenta, i la capacitat d’ignició (capacitat d’encendre) s’incrementa. El risc està servit. Els especialistes en focs de bosc més contrastats defineixen un nou fenomen: els focs de sisena generació, provocadors de megaincendis, grans focs de control molt difícil. Avui a Catalunya, sense caure en discursos apocalíptics, amb serenor, es pot asseverar que els nostres boscos constitueixen una acumulació de combustible incontrolable, amb un enorme potencial de virulència energètica. Estan plens de combustible vegetal, amb una elevada capacitat de propagació. Els nostres boscos són ara mateix un paisatge inflamable. No podem parlar d’incendi forestal en el sentit clàssic del terme, sinó que es tractaria del risc ambiental més notori del país, ja que la propagació no sols afecta les masses forestals, que per mediterrànies disposen d’estratègies evolutives de rebrot i de dispersió i sembra de llavors propiciades pel mateix incendi, sinó que comporta un risc humà elevat, ja que en àmplies zones del país s’ha construït dins dels boscos i àrees forestals.

Solidaritat enmig de la desgràcia

Els enginyers del foc del país, notoris internacionalment com ho són els GRAF, descriuen que els boscos han canviat en estructura i dinàmica i, amb les alteracions climàtiques, es parla d’un nou foc, molt més indòmit, molt més incontrolable, focs que tenen unes conductes impredictibles. Entre d’altres, llancen columnes de convecció a la troposfera que al refredar-se a les capes altes es desplomen, amb efecte multiplicador en l’expansió del foc.

Sabem que des de la comunicació no s’ha d’alarmar, i que cal fugir dels tòpics. Però ja no podem defugir que el canvi climàtic, no és que tindrà lloc en un futur, sinó que ja es aquí, com diu John Gray. Fem el que fem els humans les lleis naturals imposen límits a les voluntats humanes.

Catalunya ha d’assumir que és un país de boscos amb una de les mitjanes de superfície més altes d’Europa, que el bosc no s’està quiet, i que no es pot jugar de cap manera amb foc.