Ser llegit o morir

Ser llegit o morir" podria ser el lema del columnista. Si el científic es regeix per l'axioma " Publish or perish ", el del columnista ben bé podria ser aquest: "Ser llegit o morir". La necessitat imperiosa que les seues columnes siguen llegides, comentades, valorades i exposades als quatre vents. Oscar Wilde exclamava la coneguda frase: "Que parlen malament, però que parlen". Vet ací el que sembla que busca tot periodista d'opinió, és a dir, que el seu singular punt de vista estiga en boca de tothom, al preu que siga. Xènius, amb les seues gloses, aconseguia liderar el món cultural del seu país, amb una potència i un ànim messiànic que a hores d'ara resulta veritablement admirable. Com s'ho feia? Què és el que semblava tan enlluernador? Ortega y Gasset, amb els seus articles a El Sol , tenia una repercussió fabulosa per tot el territori de la pell de brau: no hi havia tertúlia en què no es comentara l'última tella periodística de l'autor de La rebelión de las masas .

Fa un parell d'anys, amb motiu del congrés sobre mitjans de comunicació que es fa a València durant la setmana dels premis Octubre, vaig presentar una ponència titulada Els franctiradors de la premsa . Hi explicava com bona part dels articulistes més cèlebres dels mitjans espanyols es passen per l'entrecuix el codi deontològic del periodisme, com ara aquest deure que apareix en tots els manuals de periodisme: "Cal prohibir la calúmnia, la difamació, les acusacions sense fonaments, així com evitar qualsevol benefici en funció de la publicació o supressió d'una informació". Aquella exposició fou tot el contrari: una autèntica allau de desqualificacions, de disbarats, de fal·làcies, d'atacs ad hominem , de barroeria de la pitjor classe. Hi eren tots: la boca fangosa de Jiménez Losantos, el castellano viejo d'Alfonso Ussía, el gest malagradós d'Antonio Burgos, els insults de Pérez Reverte, els atacs contra la persona d'Umbral. Va resultar interessant, i crec que instructiu, reunir tota aquella patuleia, i confrontar els seus escrits amb el que manen les regles ètiques del bon periodisme.

En cert moment de l'exposició, vaig projectar una diapositiva titulada El sostre del mal gust . Es podien superar les fal·làcies d'Umbral, els despropòsits de Pérez Reverte, la mirada masclista de Juan Manuel de Prada. Vaig projectar un article titulat No és opressió, és superioritat . Hi vaig anar destacant algunes frases, com ara aquestes: "Els homes no hem oprimit les dones, és pura propaganda repugnant que difon l'esquerra. Els homes hem estat infinitament superiors a les dones, hem creat, inventat i descobert absolutament totes les coses boniques que hi ha a la Terra, mentre que les dones no han sabut fer res més que queixar-se i fins i tot va ser un home qui es va haver d'inventar el tampó." L'autor, com deveu haver descobert de seguida, és Salvador Sostres, i l'article fou publicat a l' Avui el 24 de gener del 2007.

Ara aquest columnista, que carrega contra tot i contra tots, i de manera especial contra les dones, ha estat fitxat pel diari El Mundo i per TeleMadrid, on ja ha protagonitzat alguns episodis molt lamentables, d'una misogínia i una vulgaritat espaterrants. Tot amb tot, la conclusió que extreia de la xerrada és que aquesta classe de periodistes que apel·len al que és més fosc i desagradable de la naturalesa humana són molt seguits. Se'ls escolta a les tertúlies de televisió, a les de la ràdio, se'ls segueix a la premsa amb morbosa delectació. Se'ls llegeix fins i tot per discrepar-hi, per posar-los a parir. Però, sens dubte, així aconsegueixen el seu objectiu: que parlen d'ells, tot i que siga malament. El que no sabem és què hi guanya el lector. És un gran misteri, que algun dia ens hauríem de plantejar seriosament. Per què són tan llegits? Per què el que és escandalós i miserable atrau tant? Què hi ha en la naturalesa humana que l'aboca a sentir curiositat pel que és tan escabrós i vulgar? I pensant-ho bé, escrivint ara sobre ells no els estic seguint el joc? Tot podria ser, ai. Però sempre he cregut que Oscar Wilde s'enganyava i volia dir-ho.