JFK a Barcelona

Aquest dilluns, 29 de maig, John Fitzgerald Kennedy, JFK, hauria fet cent anys. Hauria pogut arribar a aquesta xifra rodona si aquell fatídic 22 de novembre del 1963 no hagués perdut la vida a Dallas. Un magnicidi que encara avui està envoltat d’incerteses i secretisme. De fet, encara hi ha molts aspectes de la seva vida que es desconeixen i, de mica en mica, es van descobrint. Com per exemple que ell, amb dinou anys, i el seu germà gran, Joe, de vint-i-tres, van ser a Catalunya i a Espanya en plena Guerra Civil. Els Kennedy van ser a Madrid i a Barcelona en tres ocasions, el juliol del 36, el juny del 38 i el gener del 39. I ho van fer complint ordres del seu pare. Joseph Patrick Kennedy, l’ambaixador nord-americà a Londres, era partidari de Franco. Des de la seva privilegiada talaia londinenca, el veterà diplomàtic, bregat ja en moltes escaramusses durant la Primera Guerra Mundial, va tenir la lucidesa suficient per intuir que la lluita iniciada a Espanya el juliol del 1936 podia ser el detonant d’una altra guerra mundial, sobretot després de la creixent intervenció soviètica. Va voler disposar llavors de dades fidedignes sobre Espanya, començant pels ideals que defensava cada bàndol i les repercussions que podia tenir per als Estats Units que guanyés la guerra l’un o l’altre.

Malgrat la seva simpatia pel bàndol nacional, el patriarca dels Kennedy sabia que el seu govern, presidit per Franklin Delano Roosevelt, mantenia les seves credencials a prop de l’executiu republicà. A més, nombrosos súbdits nord-americans combatien a Espanya al servei de la República, enrolats en les Brigades Internacionals; en concret, en l’anomenat Batalló Abraham Lincoln. Precisament per contrarestar la informació partidista del seu govern, el patriarca dels Kennedy va enviar els seus dos fills grans a Espanya. I així va ser com el primogènit de l’ambaixador Kennedy, Joe, era a Barcelona el 26 de gener del 1939, quan les tropes dels generals Solchaga i Yagüe van entrar victorioses a la ciutat. Dies després, Joe, utilitzant els seus contactes diplomàtics, va embarcar-se en un destructor britànic que el va conduir fins a València, l’últim port en poder dels republicans. Un cop allà, les autoritats republicanes el van ajudar a arribar fins a Madrid, on va estar molt a prop de perdre la vida després de contactar amb la Cinquena Columna de Franco. A primers d’abril va tornar a Londres per reprendre els seus estudis a la London School of Economics. Abans de viatjar a Espanya ja havia mostrat interès per la Guerra Civil i havia triat com a tema de la seva tesi doctoral els avantatges i inconvenients per al seu país d’una hipotètica intervenció estrangera a la península Ibèrica. La tesi, titulada Intervention in Spain, li va merèixer el 1937 un excel·lent cum laude. El treball advocava per la neutralitat estricta dels Estats Units en la Guerra Civil Espanyola, i rebutjava la intervenció creditícia i financera de les autoritats nord-americanes a favor del govern de la República, l’únic reconegut per Roosevelt. Però la pretesa neutralitat defensada per ell no ho era, en realitat, ja que llavors resultava molt significatiu que un jove estudiant proposés la no intervenció a Espanya d’un govern que només acceptava com a cap d’estat legítim Manuel Azaña i com a primer ministre Juan Negrín.

Mentrestant, el seu germà John Fitzgerald Kennedy va aprofitar també l’oportunitat que li oferia el seu pare per viatjar a Espanya. El noi, de només 19 anys, va enviar després al seu pare un estudi detallat de les repercussions per a Anglaterra d’una victòria republicana. En una d’aquestes cartes criticava la ignorància del poble americà sobre el que succeïa a Espanya. I matisava: “Encara que considero que seria potser molt millor per a Espanya que Franco triomfés -perquè això tornaria al país unitat i fortalesa-, al principi era el govern republicà qui tenia moralment raó”.

Durant la seva estada a la Península, JFK es va fer dues reflexions interessants. Si les tropes estrangeres fossin retirades d’Espanya, quina oportunitat de vèncer tindria Franco? I si Franco triomfava, en quina mesura hauria d’atribuir la seva victòria a Mussolini i Hitler? Per pensar-hi.

El futur president dels Estats Units tornaria a Barcelona l’estiu del 1938, quan les tropes de Franco ja s’acostaven a la victòria amb la Batalla de l’Ebre. Aquell 16 de juny, però, ningú va parar atenció a un jove alt i espigat de la delegació americana perquè tothom estava pendent de la visita del president indi, Jawarhalal Nehru, i la seva filla Indira. Ningú sabia que JFK era a Barcelona.