Yazidites, adoradors del diable?

Els yazidites són un col·lectiu perseguit i maleït perquè se’ls ha titllat d’adoradors del diable. Però, realment és així?

El nom d’aquesta minoria religiosa ha tornat a l’actualitat a propòsit del premi Sàkharov d’enguany. El Parlament Europeu l’ha atorgat a dues noies, exesclaves sexuals de l’Estat Islàmic, que pertanyen a aquesta comunitat. Els yazidites són un col·lectiu perseguit i maleït perquè se’ls ha titllat d’adoradors del diable. Però, realment és així?

Segons el testimoni més eloqüent i documentat que tenim, no. El monjo de Montserrat Bonaventura Ubach va deixar escrita la trobada que el maig de 1923 va tenir amb el líder espiritual d’aquesta malanomenada secta satànica dins del temple de Xeic Ade. Es tracta d’un santuari situat als contraforts baixos de la serralada de Mar Mattai o de Sant Mateu, a les muntanyes de Mossul. Un centre d’oració i pelegrinatge perquè hi reposaven les restes del fundador de la religió prohibida. El seu pecat era adorar l’àngel caigut, el diable, el mal. Això els ha estigmatitzat i proscrit per sempre més. Ubach explica que abans d’entrar al temple els fidels feien un petó a l’estàtua d’una gran serp, pintada de negre, a la paret d’accés al lloc de culte. Un cop a dins, feien un petit recorregut abans de fer una genuflexió davant d’una estàtua daurada d’un imponent gall dindi. La imatge estava envoltada per sis canelobres, al capdamunt dels quals hi havia sis imatges de bronze del mateix animal però d’una mida més reduïda. Era Melek Taus, la representació que veneraven els Adoradors del Diable, una secta que Ubach tenia ganes de conèixer perquè li havien explicat que feien rituals satànics per satisfer el senyor de les tenebres. Quan es va asseure davant de Faquir Hassan, el representant suprem d’aquella religió, el va desarmar amb una sentència. “El Déu d’un poble és, en ocasions, el dimoni d’un altre”.

Els símbols i les pràctiques yazidities estan recollits en el 'Llibre de les revelacions', que va escriure el seu líder espiritual Adí ibn Mussàfir

El yazidita va explicar a Ubach que quan Déu va crear el món i va delegar en set éssers sants la cura del lloc on vivim, la Terra, va passar un fet excepcional. Aquests éssers eren àngels, i l’àngel superior era Melek Taus, l’àngel de Déu, que no va voler agenollar-se davant d’Adam. Melek Taus no es volia inclinar perquè aquella criatura estava feta de fang i ells, que eren àngels de Déu, estaven fets de llum espiritual. El que altres religions han interpretat com un acte de revolta i orgull els yazidites ho entenen com un acte d’amor, perquè Melek Taus només venerava Déu. La desobediència li va comportar el càstig d’estar-se set mil anys a l’infern. D’aquí ve que els titllin d’adoradors del diable. Com que l’àngel caigut Llucifer, segons la nostra tradició, és el dimoni, l’encarnació del mal, això ha fet que se’ls hagi perseguit. Però Melek Taus es va penedir del que havia fet mentre era a l’infern, Déu el va perdonar i el va nomenar Rei de la Terra i líder dels set àngels encarregats de l’Univers. Com que Déu era una figura excessivament distant i Melek Taus era el seu àngel principal a la Terra, els yazidites van considerar que era més lògic retre-li culte a ell.

Aquesta tradició, els símbols i les pràctiques yazidities estan recollits en el Llibre de les revelacions, que va escriure el seu líder espiritual Adí ibn Mussàfir. Així com també la persecució que han patit a través dels segles. No són dualistes perquè no creuen en el bé i el mal, en el sentit judeocristià. Per a ells l’existència de l’esperit del mal és incompatible amb les doctrines de la predestinació i de l’omnipotència de Déu. Perquè si el mal existeix independentment de Déu, per aquesta raó Déu no seria totpoderós. El bé i el mal són complementaris perquè l’un sense l’altre no tenen sentit. I és només una percepció subjectiva que el mal sigui dolent. Si acceptem el principi que el món es mou segons la voluntat divina, o sigui que Déu fa allò que vol a la seva manera perquè aquest és el mètode, i que els seus fills, és a dir, els homes, l’hem d’adoptar i seguir per obtenir el seu regne, arribarem a la següent conclusió: allò que els humans anomenem el bé serà tot el que treballa d’acord amb la voluntat divina, a favor de l’evolució de l’Univers, i que impulsa aquesta evolució cap a la perfecció.

Per contra, el mal serà tot allò que retarda o impedeix la realització de la voluntat divina i, per tant, frena l’evolució. El bé és el que condueix a l’evolució cap a la divinitat; el mal és el que fa retrocedir l’evolució i en retarda la marxa. El mal no té per què ser necessàriament dolent, defensen els yazidites, tot depèn de com s’interpretin els fets, i la seva comunitat n’és una bona prova.