Els lladres de sal

Quan es parla de desobediència civil i de la no-violència per arribar a la independència, sovint es va a buscar la figura de Mohandas Gandhi. Últimament el referent indi del Mahatma ha estat invocat diverses vegades en algunes manifestacions. I el cert és que, gràcies a les seves accions, algunes de polítiques, d’altres de força ciutadana al carrer, va acabar assolint el seu objectiu: que l’Índia fos independent. Una de les més sonades, i que va ser decisiva en aquesta difícil però no pas impossible empresa, és la que va tenir lloc el 12 de març del 1930, ara farà vuitanta-set anys. Recordar-la i prendre’n consciència no fa res més que confirmar-nos que no és un somni, és una realitat que es diu llibertat.

En els anys anteriors al 1930, Gandhi havia diversificat les protestes i manifestacions no-violentes per fer-se escoltar i demanar un tracte just per al seu país. En no aconseguir resultats i veure que els britànics es feien els suecs, el Mahatma va advertir el virrei de l’Índia que la seva propera campanya de desobediència civil tindria com a objectiu la independència. I no es va equivocar. El premi Nobel de literatura del 2001, V.S. Naipaul, ho va deixar escrit a la novel·la Una vida malaguanyada (Edicions 62, 2002).

Naipaul ens explica com el seu protagonista, William Chandran, es passa les nits rumiant què fer per acabar amb la seva vida servil que girava al voltant del palau del maharajà. I mentre hi dona voltes s’inspira en un fet real, ja que sap que fins i tot el Mahatma Gandhi havia passat una crisi semblant tot just un any o dos abans retirat al seu ashram. Mentre aparentment hi vivia una vida de pau, una vida tranquil·la, venerat per tothom que l’envoltava, en realitat -ens diu Naipaul a través de Chandran- Gandhi havia estat barrinant, fins a arribar-se a turmentar, sobre la manera com podria fer que el país es revoltés. I se li havia acudit l’original i miraculosa idea de la Marxa de la Sal, el 12 de març del 1930. Amb l’objectiu d’aconseguir la independència de l’Índia de l’Imperi Britànic, Gandhi va animar els seus compatriotes a violar el monopoli de l’estat sobre la distribució de sal. Aquest monopoli obligava tots els consumidors indis, incloent-hi els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els prohibia recollir-la ells mateixos. El seguici va sortir del lloc de meditació i recolliment de Gandhi i els seus deixebles, a prop d’Ahmedabad, a la riba del riu Sabarmati, a l’estat de Gujarat, i després de recórrer a peu 300 quilòmetres va arribar, el 6 d’abril del mateix any, a la costa de l’oceà Índic.

Un cop arribats a la platja hi havia una gentada que, coneixedora de la marxa, s’hi havia atansat amb la intenció de seguir les consignes de Gandhi. El Mahatma va avançar dins de l’aigua i va recollir amb les mans una mica de sal. I va encoratjar la multitud que s’arremolinava al seu voltant a fer el mateix gest, senzill però altament simbòlic. Els simpatitzants, seguidors i assistents a la platja no van dubtar a actuar de la mateixa manera que el Mahatma i van recollir aigua salada en diversos atuells per després fer-ne evaporar l’aigua i quedar-se amb la sal. L’exemple desafiant, sense violència, de milers de ciutadans indis a les autoritats britàniques es va estendre arreu del país. El resultat va ser que les presons índies es van omplir amb més de seixanta mil lladres de sal, que és com se’ls va titllar des de l’administració colonial. N’hi va haver prou amb aquella manifestació de desobediència civil, sumada a altres iniciatives diplomàtiques més o menys reconegudes, perquè Londres escoltés el clam independentista de l’Índia. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va ajornar una decisió que els indis -i cada cop més britànics- ja tenien coll avall però que fins a l’agost del 1947 no es va materialitzar.

La Marxa de la Sal va suposar, doncs, per als hindús, l’equivalent al Motí del Te a Boston, que va conduir els Estats Units a la independència. I jo em pregunto: ¿quin serà el nostre motiu per bastir una manifestació de desobediència civil que ens permeti arribar a assolir la nostra, d’independència? Què ens cal per convertir-nos en lladres de sal?