Barça

Onze anys de l’última gran mocadorada

Cal remuntar-se fins al 2008 per trobar una protesta multitudinària al Camp Nou contra l’equip i la directiva

Va ser l’11 de maig del 2008, després de la derrota del Barça per 2-3 contra el Mallorca. Era la penúltima jornada d’una Lliga per oblidar. Amb aquell resultat els blaugranes quedaven condemnats a jugar-se la classificació per a la ronda prèvia de la Champions en l’últim partit del campionat. El Camp Nou, tip de veure com l’autocomplaença s’havia apoderat d’aquell equip entrenat per Frank Rijkaard, es va girar contra la llotja per exigir solucions i, més concretament, la dimissió del president Joan Laporta. Va ser l’última gran mocadorada contra jugadors i directiva que s’ha viscut a l’estadi. Ja fa més d’onze anys.

Aquella temporada va donar pas a la moció de censura -que Laporta va salvar pels pèls- i a l’arribada de Pep Guardiola. Començava un cicle guanyador que portaria l’equip a guanyar vuit Lligues de les onze disputades des d’aleshores. Els tres presidents (Laporta, Rosell i Bartomeu) i els cinc entrenadors (Guardiola, Vilanova, Martino, Luis Enrique i Valverde) sempre han trobat, a través dels resultats o els títols, la manera de complaure els socis. De fet, cap dels tècnics ha sigut cessat a mitja temporada, com tampoc va passar amb Rijkaard, a qui malgrat tot es va mantenir fins al final de la temporada.

La generació de futbolistes, els títols, els resultats i la capacitat de reacció ràpida després de les derrotes havien permès que al Camp Nou es respirés, des de llavors, un ambient optimista. En realitat, qui va estar més a prop d’endur-se la reprovació massiva de l’estadi va ser Martino, just abans d’un Barça-Athletic (abril del 2014): l’equip, amb un joc molt irregular, acabava de perdre a Getafe i quedava a quatre punts de l’Atlètic de Madrid, el líder a falta de quatre jornades. Bartomeu, a més, encara era un president interí a l’espera de ser ratificat a les urnes. Aduriz va avançar els visitants, però quan el Camp Nou començava a fer xup-xup, dos gols ràpids de Pedro i Messi van capgirar el marcador i van calmar l’ànim de l’afició.

Un estadi ben diferent

A diferència del que passava aquell 2008, que avui sembla tan llunyà, ara el Camp Nou és un estadi on predominen els turistes i on molts socis renuncien a la localitat a canvi del Seient Lliure, almenys en partits de menys nivell. Les opcions que les graderies es converteixin en un espai de protesta massiva contra els dirigents s’han reduït notablement, però no són impossibles, i encara menys si l’equip no rutlla. Ja després de l’empat de dimarts contra l’Slavia de Praga es van escapar alguns xiulets, dissimulats ràpidament per un himne a un volum eixordador. Avui, com sempre, tot tornarà a dependre del resultat.