La mort d’una revolució

I al final s’ha mort. Durant anys i anys molts van esperar -i molts van témer- la mort de Fidel Alejandro Castro Ruz com el moment en què tot canviaria al seu país. Ja és tan tard que és probable que no: que els canvis més visibles siguin simbòlics. Ell mateix, a aquestes altures, ja era un símbol. Es discuteix de què; jo crec que Fidel Castro simbolitza el fracàs més brutal d’aquella idea de revolució que també va simbolitzar.

Seixanta anys són seixanta anys. Per a mi, per exemple, són tots menys un; per a molts lectors són més dels que tenen. Fa seixanta anys l’Àfrica eren colònies; fa seixanta anys no hi havia un avió que pogués volar de Buenos Aires a Madrid. Fa seixanta anys exactes, dia per dia, Fidel Castro i els seus 81 companys s’embarcaven en aquell vaixell anomenat Granma per començar l’aventura extraordinària que els portaria, dos anys després, a entrar victoriosos a l’Havana, la ciutat que té com a lema, premonitori, Siempre fidelísima.

Aquesta croada va convertir Castro en líder indiscutible del seu país durant 47 anys; quan no va poder més l’hi va deixar al seu germà. És estrany pensar que en un món on gairebé tot s’ha mogut tant, hi ha un país -un sol país- que té el mateix govern fa més de mig segle. És difícil trobar alguna cosa més immòbil, més ben conservada. I tot en nom del canvi per excel·lència: la Revolució.

El balanç és cruel: aquells militants van voler produir una societat “revolucionària”, capaç de treure’s del damunt l’opressió i valer-se per ella mateixa, i van fer exactament el contrari: en van construir una en la qual confien tan poc que mai li han permès governar-se. Si en més de mig segle no van saber crear una col·lectivitat capaç de crear els seus propis mecanismes, canviar-los i millorar-los, el seu fracàs és profund.

I hi va haver un dia en què aquest fracàs es va convertir en un acudit trist. Fa dotze anys Fidel Castro va caure en un acte i es va trencar el braç i el genoll; quan l’anaven a operar -va dir el comunicat oficial- el comandant “va explicar als metges que donades les circumstàncies actuals calia evitar l’anestèsia general per estar en condicions d’atendre nombrosos assumptes importants”.

Era patètic: un senyor gran que havia manat tant i no podia permetre’s el luxe de relaxar-se -en una sala d’operacions- dues o tres hores perquè el curessin; un senyor gran que creia que, en 45 anys, no havia aconseguit organitzar un govern i una societat que poguessin viure sense ell aquelles dues o tres hores. Fidel Castro, en aquella llitera, va ser la pitjor refutació d’aquesta idea socialista que no són els homes aïllats sinó els pobles els que fan la història: un cas d’individualisme exacerbat.

I ara s’ha mort: la discussió s’accentuarà. Les necrològiques més entusiastes ja ressalten que va ser el líder d’una petita illa que es va oposar al gran poder -“l’imperialisme”- nord-americà. És cert, i no és poca paradoxa que un internacionalista convençut acabi sent recordat per una gesta nacionalista.

Les necrològiques també insisteixen que va ser líder i model de molts moviments llatinoamericans. Moltes eviten aclarir que van ser, tots, caríssims fracassos. I s’aturen en la seva condició d’home espartà que no acumulava res. Avui, quan la corrupció és l’instrument de mesura més comú, aquest elogi sembla decisiu. Es diria que -a diferència de molts polítics actuals- Castro no es va aferrar al poder per apetències personals. Només ho feia perquè creia que només ell podia fer-ho. És el millor exemple d’aquesta “temptació d’ell mateix” que tant van imitar els altres caps de la suposada esquerra llatinoamericana.

Per això alguns intenten exaltar la seva modèstia: subratllen que no va posar el seu nom a cap escola, ni hospital, ni carrer en tot Cuba. Sembla un acudit dolent quan un camina pels carrers de qualsevol ciutat cubana -carrers d’edificis destruïts, on la icona per excel·lència són els cotxes que els americans van abandonar en la seva fugida, on és més difícil que en qualsevol altre lloc del món connectar-se a internet- i veu cartells gegants que diuen “Fidel entre nosaltres”, i el mostren en fotos i dibuixos.

Arguments més intel·ligents subratllen que el règim de Castro va aconseguir salut i educació per a tots els seus súbdits. És cert; també ho és que, després de tant d’esforç, el “socialisme cubà” va acabar creant un sector privilegiat: el 20 o 25 per cent de la població, que rep dòlars del turisme o dels parents emigrats, viu molt millor que la resta.

Últimament es parla de canvi: es tracta, sobretot, que Cuba s’assembli cada cop més a la resta del món. Apareixen a les seves ciutats botigues i restaurants on els estrangers i els rics poden consumir, on un plat costa en dòlars el salari mensual dels que treballen a canvi de pesos. Un grup social -una classe- gaudeix dels béns que els altres no tenen: contra aquestes injustícies van guanyar els Castro, fa cinquanta-i-tants anys, una guerra; així van justificar, des de llavors, un sistema de penúries i control extrem.

El 1953, quan el van jutjar per l’assalt a la caserna que marcaria la seva entrada en l’escena política, Fidel Alejandro Castro Ruz va proclamar, com és conegut, que la història l’absoldria. Sonava segur; potser no va imaginar que la història l’acabaria acusant d’haver convertit les il·lusions de canvi de milions en aquesta realitat trista que és la República de Cuba.

Innocent o culpable, Castro ja ha entrat en la història. La seva mort és l’única cosa que li faltava a aquest 2016 perquè quedés clar que és l’any en què moltes coses -molt poques bones- semblen començar. La seva mort, també, acaba amb les últimes restes d’una idea de revolució que es va enfonsar en el seu autoritarisme, en la seva desconfiança respecte a aquells que deia representar. Ja no queden símbols que impedeixin acabar de rebutjar-la i començar a buscar-ne una altra: les formes de fer un món millor que realment sigui millor i no necessiti, per intentar ser-ho, que un monarca les monopolitzi.