Allunyar Europa del precipici

MARTIN SCHULZ
MARTIN SCHULZ

El 2007 els Estats Units van agafar un refredat econòmic greu i molt encomanadís. Finalment, vuit anys després, s’estan recuperant de manera convincent, fins al punt que el mes passat la Reserva Federal dels Estats Units va apujar el tipus d’interès base per primera vegada en gairebé una dècada. Europa, tanmateix, segueix en baixa forma. No tan sols no s’ha recuperat del refredat posterior al 2008; assetjada per un seguit de crisis que es multipliquen, ara està a un pas d’agafar una pulmonia.

La millor defensa contra els patògens és un sistema immunitari fort. I això és el que li falta avui en dia a Europa, en forma de líders polítics que donin a la seva gent una visió inspiradora i de futur. El desencant polític ha arribat a un nivell inèdit des dels temps foscos dels anys trenta, i el risc que Europa sucumbeixi a les forces destructives del populisme és més gran que mai.

Però és massa aviat per perdre l’esperança; al contrari, Europa està ben posicionada per sortir-se’n a llarg termini. I per assegurar aquest futur, la classe política europea, en lloc d’anar afrontant les crisis a mesura que sorgeixen, ha de començar a tenir una perspectiva més global que li permeti preveure i abordar els reptes, i tornar a engrescar la gent.

¿És massa demanar, això? La història ens diu que la resposta és un no rotund. Fa seixanta anys, quan l’economia d’Europa encara trontollava arran de la destrucció causada per la Segona Guerra Mundial, els líders europeus van alçar la mirada per sobre de les adversitats quotidianes per perfilar un futur més esperançador sobre la base de la integració europea. Avui es necessita la mateixa amplitud de mires, i la Unió Europea, amb la seva capacitat inigualable per facilitar la cooperació regional, continuarà sent essencial.

Evidentment hi ha diferències clau entre les circumstàncies que van portar a la creació de la UE i les que els líders d’Europa afronten avui. Sobretot perquè, gràcies a la UE, la majoria dels europeus d’avui en dia no han hagut de patir la guerra ni una penúria econòmica extrema. Però com que no tenen els perills de la demagògia gravats a la memòria, són molt més vulnerables a les veus alarmistes i les falses promeses, com il·lustra la influència creixent dels discursos nacionalistes i els moviments populistes. Encara pitjor, davant de l’erosió de la seva base de votants, molts partits de govern estan fent el joc a aquestes forces destructives, i ells mateixos carreguen contra la UE.

Sens dubte, la UE necessita una nova empenta que reflecteixi els reptes i les oportunitats del segleXXI. Però això serà pràcticament impossible que es doni -i que pugui servir per motivar la gent- fins que la UE i els governs dels seus estats membres no trobin la manera de superar les crisis que amenacen de desbordar-la. És per això que és tan urgent que Europa posi ordre a la seva situació econòmica d’una vegada per totes.

No serà ràpid ni fàcil de fer, entre altres coses perquè requerirà que abordem el munt de problemes amagats sota la catifa al llarg dels anys, mentre la UE havia d’implementar projectes mal concebuts. L’exemple principal d’això és la unió monetària i econòmica parcial que fa gairebé dues dècades que tenim, i que s’ha de convertir en una unió integral si volem que tingui èxit i doni fruits.

És hora que els líders europeus trenquin l’hàbit adquirit des de fa dècades d’impulsar projectes a mig definir i que amb prou feines incideixen en els símptomes de les crisis, i apliquin reformes reals per atacar l’arrel dels problemes. La solidaritat dins d’Europa només es pot recuperar amb un nou enfocament i avenços tangibles.

La meva crida a renovar el compromís amb la UE no respon a cap mantra federalista. Sóc el primer a posar en relleu el paper que han de fer a Europa els actors polítics detots els àmbits, en la mesura que siguin capaços d’implementar polítiques de manera efectiva. I també reconec que les institucions de la UE necessiten una reforma perquè puguin tenir una visió global, en lloc de centrar-se en els detalls.

Tanmateix, la UE i les seves institucions continuen sent bàsiques a l’hora de treballar per respondre areptes que exigeixen un front unit, reptes com els que Europa afronta actualment.

Si els líders europeus volen engrescar la gent a construir un futur en comú, han de demostrar que entenen quines són les perspectives d’aquest futur i que saben com treure’n el màxim partit. Han de començar per canviar la seva actitud i comprometre’s a treballar conjuntament per encarar amb fermesa les crisis actuals i futures.

Tot i que no podem saber del cert què ens espera els pròxims 10 o 20 anys, sí que tenim unes quantes pistes importants. Per començar, hi ha una Quarta Revolució Industrial, que promet transformar les nostres economies i societats de manera fonamental. Tenim sobre la taula molts altres reptes transnacionals, des d’abordar les causes que han portat a la crisi dels refugiats del Pròxim Orient fins a aplicar l’acord establert a París el mes passat per mitigar el canvi climàtic.

Seria irònic que els europeus, captivats per promeses il·lusòries d’una feliç autosuficiència dins les fronteres dels seus països respectius, llancessin per la borda 60 anys de profunda cooperació en el moment en què és més necessària. No cal dir que el nacionalisme autodestructiu no és cap novetat, però generalment els líders han sabut allunyar-se del precipici. La clau per a Europa serà oferir una visió coherent i atractiva que justifiqui la nostra necessitat de cooperació durant les dècades que s’acosten.