Trump i les encaixades de mans

“Sisplau, para de somriure”, vaig demanar amablement a Barack Obama quan me’l vaig trobar a l’aeroport de Boston. No era un somriure qualsevol. Era aquell somriure contagiós, màgic, que el va ajudar a desinflar la maquinària dels Clinton i guanyar la Casa Blanca: un somriure ple d’encant i promeses que, per cert, no vam veure gaire sovint després del 2008. No em va contestar perquè jo només parlava amb la imatge lluent de l’expresident, abraçat a la glamurosa Michelle, a la portada de la revista People.

Desorienta una mica això de veure Obama amb un aire tan satisfet, divertint-se pel món amb famosos i multimilionaris, mentre hi ha tanta gent histèrica amb el seu successor. Si la situació és tan desesperada com diuen els demòcrates, si la mateixa república està en perill i el líder del món lliure no és de fiar, si el president Donald Trump vol carregar-se el llegat d’Obama, desmantellar el Medicaid i fer miques la xarxa de seguretat social, ¿per què Obama sembla tan alegre i despreocupat?

La premsa ha utilitzat fins a la sacietat la paraula luxe per descriure la nova vida d’Obama: jet set, pàdel, golf, redacció de memòries, conferències a preus astronòmics... És curiós veure com l’expresident defuig les crítiques directes a Trump, mentre els càrrecs demòcrates i assessors d’Obama es passen el dia a les xarxes acusant Trump de ser un perill per a la democràcia. “Ja hem superat la tristesa i hem passat a la incredulitat -em va dir David Axelrod, antic guru d’Obama-. Tinc la sensació que hi ha un nen de 6 anys al comandament d’un jumbo i que tots estem lligats al seient amb l’esperança que aterri l’avió o que algú altre faci de copilot. Mentrestant, les turbulències ens sacsegen constantment. És enervant”.

És cert que el president Obama va ferir algunes susceptibilitats a Washington, però tot plegat no és res en comparació amb els traumes emocionals, les telenovel·les familiars i els embolics russos i bizantins que diàriament emanen de la Casa Blanca de Trump.

L’última bomba ha sigut la revelació del Washington Post d’aquest divendres: l’ambaixador de Rússia va informar els seus superiors a Moscou que Jared Kushner “va parlar de la possibilitat d’establir un canal secret de comunicació entre l’equip de transició de Trump i el Kremlin”.

Pel que sembla, les tres persones més felices d’un país crispat, embrutit, bel·ligerant i dividit són Barack Obama, George W. Bush i John Boehner, republicà i expresident del Congrés.

En un partit recent dels Rangers de Texas vam veure George W. Bush fent broma i robant càmera a una periodista de Fox Sports. I dimecres, en una conferència a Houston, John Boehner va dir alegrement: “Em desperto cada dia, em prenc el primer cafè i dic: «Al·leluia, al·leluia, al·leluia»”. A l’expresident de la cambra no el consumeix l’ambició d’un càrrec més alt i ho observa tot amb satisfacció: “Bec vi negre. Fumo. Jugo a golf. Jo mateix em tallo la gespa. Em planxo la roba. I no estic disposat a renunciar a tot això per ser president”. Però, a diferència d’Obama i Bush, Boehner sí que està disposat a fer declaracions sobre la política nacional de Trump, ignorant i perjudicial per a tothom; una política que qualifica de “desastre total”.

Axelrod defensa l’absència de crítiques dels dos expresidents; diu que sempre ajuda que transmetin optimisme i “un missatge alternatiu”. “És bo tenir sentiments positius davant el projecte a llarg termini que és la democràcia”. ¿Anem bé, però?

Trump creu que cal representar els Estats Units com una caricatura de la força, però no s’adona que el que es percep és debilitat i grolleria. Fa la impressió que ni el càrrec més important del món ha fet que maduri i que deixi enrere l’abusananos de pati d’escola.

Les coses han arribat a una situació tan perillosa pel que fa a la violència verbal i física que, a Montana, Greg Gianforte va tirar a terra un periodista hores abans d’aconseguir un escó a la Cambra de Representants, i durant la seva última visita, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, mirava tranquil·lament com els seus goril·les maltractaven els manifestants davant de l’ambaixada turca. I això ens porta a l’estranya afició de Trump pels dictadors.

És una espiral molt perillosa, com ha dit al Post l’escriptor conservador Charlie Sykes: “Cada vegada que passa alguna cosa com això de Montana, els republicans modulen les seves normes i posen l’èmfasi en la lleialtat al partit. D’aquesta manera es normalitzen i accepten conductes abans inacceptables”.

Les cimeres han tingut sempre una coreografia molt elaborada, però els aliats mai havien dissenyat plans preventius per contrarestar l’encaixada d’un president nord-americà. Les encaixades de Trump s’assemblen més a una prova de força que no a una salutació. Primer Justin Trudeau a Washington i després Emmanuel Macron a Brussel·les es van preparar per oferir resistència a l’encaixada marca de la casa: “T’arrencaré l’espatlla i t’ensenyaré qui mana aquí”.

Quan Trump va empènyer Dusko Markovic, primer ministre de Montenegro, per posar-se al davant del grup de líders de l’OTAN i després es va arreglar l’americana amb la gràcia d’un primat, J.K. Rowling va tuitejar: “Ets un homenet petitó, molt petitó”.

Donald Trump no és un paio dur. És un paio dur de pa sucat amb oli. Ni tan sols encaixa amb la tradició nord-americana. Totes les nostres icones del paio dur, els famosos a la pantalla i a la vida real, han sabut irradiar força sense caure en la brutalitat. I ho han fet per defensar la gent, no per apallissar-la.