La bretxa digital entre els sexes

Quan entres al barri de barraques de Kibera, a Nairobi, a vegades tens la sensació de retrocedir en el temps. Hi ha poques comoditats modernes: ni aigua corrent, ni quartos de bany, ni electricitat... Però hi ha una prova indiscutible de l’arribada del segle XXI: miris on miris, veus gent escrivint missatges al mòbil.

Durant aquesta última dècada els mòbils s’han difós pels llocs més pobres i remots del planeta. Han penetrat en zones en què escassegen els ordinadors i on encara no han arribat les línies telefòniques, ni potser hi arribaran mai. En poc temps han transformat el sistema de vida dels més necessitats, així com la seva manera de treballar i relacionar-se amb el món que els envolta.

Com que la tecnologia mòbil està ara a l’abast dels sectors més desfavorits del planeta, té la capacitat de convertir-se en una de les forces igualitàries més poderoses que s’han vist mai. Però també pot arribar a esdevenir un altre mitjà per relegar les dones i les nenes.

Sí, els telèfons mòbils han superat les barreres econòmiques i geogràfiques, tal com posen de manifest els SMS dels habitants de Kibera. Però encara no han fet un salt endavant prou gran per abolir les barreres de gènere. Als països en desenvolupament les dones tenen moltes menys possibilitats de tenir mòbil que els homes. I si no tenen accés a un mòbil, tampoc es poden beneficiar del nombre cada vegada més elevat de serveis disponibles només a través d’aquesta tecnologia.

A les comunitats que no disposen de les tradicionals infraestructures de telecomunicacions els mòbils solen esdevenir l’únic mitjà per dur a terme activitats bàsiques: des de trucar a algú fins a fer una transferència. De fet, els serveis de telefonia mòbil són ara tan omnipresents als països en desenvolupament que en alguns llocs fins i tot superen els que s’ofereixen en el món industrialitzat. Avui en dia és més fàcil pagar un taxi amb tecnologia mòbil a Nairobi que a Nova York.

I la facilitat a l’hora de pagar un taxi és només una petita mostra dels avantatges que ofereix aquesta tecnologia. Els telèfons mòbils també ajuden a combatre les malalties i l’extrema pobresa: als que viuen en zones remotes els permeten connectar amb els serveis sanitaris; i, gràcies als mòbils, els agricultors i els seus productes poden entrar en contacte amb els mercats, i gent que mai ha trepitjat un banc pot accedir a serveis financers.

El creixement de les transaccions a través de mòbil a Bangla Desh constitueix un exemple molt representatiu de les oportunitats i els desafiaments que presenta aquesta tecnologia. Durant gairebé tota la seva història a Bangla Desh ha funcionat sempre una economia monetària, basada en els diners en efectiu i, per tant, no hi havia recursos per guardar o transferir els diners amb seguretat. Avui dia, gràcies en part als mòbils, més gent que mai pot accedir a aquests serveis financers de tanta importància.

A Bangla Desh només el 44% de dones tenen mòbil, lluny del 72% d’homes que en tenen. No cal dir que aquesta diferència de gènere també s’observa en les transaccions econòmiques per mòbil. No sols acostuma a haver-hi més homes amb mòbil, sinó que també tendeixen a fer més pagaments amb aquesta tecnologia que no pas les dones. Només el 13% de dones de Bangla Desh utilitzen aquests serveis de pagament en comparació amb el 31% d’homes. Fins que no es faci alguna cosa per aconseguir la paritat en aquest sentit, les dones continuaran sistemàticament excloses de les estimulants oportunitats econòmiques que els serveis de telefonia mòbil aporten a la societat de Bangla Desh; es quedaran així encallades en una economia basada en els diners en efectiu, mentre el món avança sense elles.

Aquesta història es repeteix contínuament. Cada dia apareixen unes eines noves i fantàstiques que poden canviar la vida dels sectors més desfavorits, però ni les dones ni les nenes hi poden accedir. El resultat imprevist és que les tecnologies que haurien d’ajudar a superar la distància entre els països pobres i els desenvolupats no fan sinó accentuar-la.

Quan internet va començar a generalitzar-se als països rics, vam veure amb preocupació la bretxa digital cada vegada més gran que separava els rics i els pobres. Als països pobres, on el mòbil és la innovació més puntera, hi ha una bretxa digital entre els sexes, i és igual de perillosa.

Per això és tan important començar a afrontar d’una manera sistemàtica les desigualtats de gènere en l’àmbit de la tecnologia mòbil. I, per començar, ens hem de fer una sèrie de preguntes sobre les barreres que impedeixen a les dones ser propietàries de mòbils: ¿no en poden comprar perquè no tenen diners?, ¿no saben fer-los servir?, ¿no els donen permís per comprar-ne un?

Hi ha organitzacions que col·laboren per fer baixar encara més el preu dels mòbils. D’altres lluiten perquè totes les dones tinguin l’alfabetització -tecnològica i la que faci falta- necessària per fer-los servir. I també hi ha organitzacions que s’esforcen per eliminar de les normes culturals i els comportaments socials la idea que no és correcte que una dona sigui propietària d’un mòbil.

Estem en una cruïlla. D’aquí una dècada la vida als països en desenvolupament dependrà encara més de les innovacions impulsades per la telefonia mòbil. ¿Afavorirà això la igualtat entre els homes i les dones d’aquests països o la reduirà?