El principal problema sanitari del món

Imagineu-vos una malaltia estesa durant tants anys que, en alguns països, els seus símptomes es consideren part de la vida quotidiana. Imagineu-vos una malaltia que causa gairebé la meitat de les morts de nens menors de cinc anys i que a molts dels que sobreviuen els provoca raquitisme i discapacitat cognitiva. Una malaltia que fa més mortals i perilloses gairebé totes les altres malalties. Una malaltia que es troba als països rics i als pobres, que cada any mata milions de persones i que roba al món un potencial humà incalculable.

En realitat, en sentit estricte, no estic descrivint una malaltia. Parlo de la malnutrició. En un planeta on precisament no escassegen les dificultats, aquest és potser el problema sanitari més estès i oblidat de tots.

La malnutrició afecta, d’una manera o altra, més d’un de cada quatre habitants del planeta; això equival a un total de més de 2.000 milions de persones. A tot arreu trobem les seves víctimes. Les imatges que ens resulten més familiars són les de nens en fase d’inanició avançada, amb les panxes inflades i les extremitats esquelètiques. Però també hi ha molts adults i nens que pateixen de dèficits neurològics a causa de la falta de iode, o que estan cecs perquè no ingereixen prou vitamina A; també n’hi ha que tenen sobrepès per culpa d’una alimentació inadequada. Hi ha víctimes de la malnutrició que semblen sanes, però les deficiències de micronutrients els fan més difícil -o fins i tot els impedeixen- aprendre, treballar o mantenir una família.

Com que debilita el cos i la ment de les seves víctimes, la malnutrició és també una de les causes ocultes de la pobresa, i ho afecta tot, des de l’assistència a l’escola fins a la productivitat de les fàbriques. Tot i que la malnutrició agreuja els problemes de salut i desenvolupament a escala mundial, només dediquem l’1% de l’ajuda a la nutrició, amb la qual cosa impedim que aquests problemes desapareguin a curt termini.

De tota manera, hi ha bones notícies: durant molts anys de silenciosos esforços dedicats a aquest problema, els investigadors i els professionals de la salut i l’assistència humanitària han identificat unes quantes solucions d’eficàcia demostrada per frenar la malnutrició. En vull destacar tres.

En primer lloc, podem començar per centrar-nos en el fet que la malnutrició no sols té a veure amb la quantitat d’aliments sinó també amb la qualitat. Gairebé ningú es mor de fam, ni tan sols als llocs més pobres del món. Sempre hi ha alguna cosa per menjar, però no el que necessiten. A Tanzània, per exemple, hi ha un plat típic que es diu ugali : un bol de farina de blat de moro amb verdures bullides. El que passa és que al bol potser no hi ha gaires verdures, ni tan sols gaire farina de blat de moro, i potser és l’única cosa que mengen, dia rere dia. La conseqüència és que molts tanzans pateixen de deficiències de micronutrients, com ara falta de ferro, iode o vitamina A. Aquest és un dels motius del raquitisme que afecta el 40% dels nens tanzans.

Podem millorar substancialment la salut de milions de nens si reforcem els àpats amb nutrients essencials, com fem amb molts dels cereals que als països desenvolupats mengem per esmorzar, que contenen vitamines afegides. A la farina de blat de moro s’hi pot afegir ferro, sal iodada i vitamina A; així els bols d’ugali sempre estaran plens de les vitamines i minerals que els nens necessiten per sobreviure i créixer adequadament.

En segon lloc, sabem que donar suport i formació a les dones que es dediquen a l’agricultura produeix beneficis per partida doble: quan les dones estan capacitades per prendre decisions sobre el que han de cultivar i els aliments que han de donar a les seves famílies, trien cultius nutritius i productes sans; a més, els estudis que s’han fet demostren que, quan tenen la facultat de decidir com volen gastar els seus ingressos, són més propenses que els homes a invertir-los en la salut i el benestar general de la seva família. L’International Food Policy Research Institute creu que, si hi hagués una autèntica igualtat entre homes i dones, al món hi hauria 15 milions menys de nens afectats per la malnutrició.

Darrere d’aquestes estadístiques hi ha dones com la Joyce, una petita agricultora de la Tanzània rural i mare de quatre fills. La Joyce em va explicar que el fet de poder accedir a noves llavors adaptades específicament al clima del país ha ajudat la seva família a cultivar prou productes per alimentar-se, i això durant un any en què s’han perdut moltes collites. Fins i tot ha tingut uns excedents que li han reportat uns ingressos extres, amb els quals ha pagat l’escola dels seus fills. Si volem destinar recursos als nostres millors aliats contra la malnutrició i la pobresa, hem de continuar invertint en dones com la Joyce.

La tercera solució fonamental per prevenir la malnutrició és ben fàcil: la lactància materna. La llet materna segueix sent, indiscutiblement, el millor sistema de nutrició infantil i és fonamental per facilitar als nadons un començament saludable a la vida. Si durant els dos primers anys el nadó no rep una alimentació adequada, el seu cervell no acaba de desenvolupar-se i els danys són irreversibles.

Tot i que a tot arreu la lactància materna és una pràctica recomanada, gairebé mai es fa com cal. Això passa, en gran part, perquè moltes famílies i sistemes sanitaris del món no són conscients de tots els avantatges que comporta; una de les objeccions habituals és la idea que el biberó i altres aliments proporcionen una millor nutrició. Als Estats Units ens gastem cada any 10.000 milions de dòlars en tractaments per a nadons que tenen problemes de salut causats per una lactància insuficient. Als països més pobres del món, la lactància materna podria salvar cada any centenars de milers de vides i obriria a milions de nens el camí cap a un futur millor. El nostre repte és aconseguir que totes les dones sàpiguen quina és la millor manera d’alimentar els seus fills. Els nadons han d’ingerir llet materna immediatament després de néixer i fins als dos anys, amb la introducció d’aliments complementaris després dels primers 6 mesos.

Durant gairebé tota la història, la humanitat s’ha vist obligada a acceptar que no tothom tenia els aliments que necessitava i que, per això, molts es veien privats de la possibilitat de viure amb plenitud. Vosaltres i jo tenim la sort de viure en una època en què acceptar l’inacceptable ja no és l’única opció que hi ha al nostre abast. Sabem quines són les solucions i sabem que funcionen. Comencem, doncs, a aplicar-les.