Escons o vots?

De no reconèixer a les eleccions del 27-S cap més valor que el d’unes eleccions autonòmiques, alguns han passat a exigir (quan s’han conegut les primeres enquestes i després de l’Onze de Setembre) que la conseqüència que les formacions independentistes vinculen a la seva hipotètica victòria -una declaració inicial d’obertura del procés cap a la creació d’un estat independent- es condicioni a una majoria d’escons i de vots, admetent, per tant, implícitament uns efectes més enllà dels d’unes eleccions autonòmiques. Curiós, si més no. Però el que m’interessa destacar és que el doble condicionament a escons i vots, si bé pot respondre a una legítima defensa de l’ statu quo territorial, no és sostenible jurídicament, perquè l’únic que requereixen aquelles formacions per aprovar l’esmentada declaració és guanyar les eleccions en nombre d’escons. I això implica obtenir una majoria de vots en la cambra parlamentària, amb absoluta independència, segons el dret, del nombre de vots que hagin obtingut a les urnes.

M’explico: el dret a decidir, que com argumentem a El derecho a decidir. Teoría y pr áctica de un nuevo derecho (S.A. Atelier Libros) s’insereix en la Constitució espanyola a través de l’art. 1.1, possibilita als seus titulars formular, d’una banda, i realitzar, de l’altra, la voluntat de redefinir el marc de relacions territorials amb l’Estat, inclosa una voluntat de secessió. Aquestes facultats generen correlativament unes obligacions en els poders públics, entre les quals la derivada del que els constitucionalistes coneixen com a “efecte irradiador dels drets”: la de posar a disposició de la ciutadania els instruments legals necessaris per poder formular i dotar de significat polític la suma de voluntats expressades en exercici del dret a decidir.

Com és sabut, l’Estat, com a poder públic directament vinculat per aquest dret, n’ha rebutjat reiteradament l’existència, negant-se a convocar un referèndum i avortant tots els intents de la Generalitat de fer servir un instrument democràtic idoni per exercir el dret a decidir: primer, denegant la delegació de la competència per autoritzar referèndums; després, impugnant la consulta no referendària i, finalment, el procés participatiu. Però la Generalitat és també un poder públic, com l’Estat, vinculat pel dret a decidir. I l’obligació que li genera posar a disposició de la ciutadania un instrument legal per poder-lo exercir l’ha portat a seguir buscant-ne en el seu àmbit competencial un d’adequat que, finalment, ha trobat en la celebració d’unes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que han de permetre, com han permès en altres indrets, marcar l’inici del procés de secessió (casos d’Estònia, Lituània, Letònia o Eslovènia, on el procés d’independència es va iniciar amb unes eleccions subestatals i no amb un referèndum), que, després d’un procés negociador en exercici del dret a decidir, ha de desembocar en la constitució d’un nou estat.

Anomenar-les plebiscitàries ha servit per significar que el resultat d’aquestes eleccions, si guanyen les propostes independentistes, servirà per a alguna cosa més que per constituir el Parlament i formar el govern autonòmics. Però jurídicament aquesta denominació no les desplaça del que són: unes eleccions autonòmiques que, tinguin la finalitat i les conseqüències que tinguin, es guanyen pel nombre d’escons obtinguts. Això vol dir que en el Parlament constituït després del 27-S les majories es formaran i les decisions es prendran -totes elles sense excepció- en funció del nombre d’escons de cada força política i no en funció del nombre de vots obtinguts en les eleccions.

L’acte immediat que pretenen dur a terme les propostes independentistes un cop constituït el nou Parlament és una declaració d’inici del procés cap a la independència. Aquesta declaració inicial serà només possible aprovar-la si és votada per una majoria de diputats; i en el Parlament cada escó representa un vot. Per tant, que s’iniciï o no aquest procés dependrà dels escons que cada proposta pugui obtenir. Després, caldrà veure com es legitima la decisió de secessió a través del vot de la ciutadania; però aquest ja serà un altre acte.

Per tant, que no ens confonguin. I sobretot que no ens confongui aquell que té a les seves mans, i no ho ha fet, la possibilitat de convocar un referèndum a Catalunya, on sí que s’haurien hagut de comptar els vots dels ciutadans en comptes dels escons.

L’autora és catedràtica de dret constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona