Què fem si el TC paralitza el Parlament

La impugnació de qualsevol iniciativa del Parlament de Catalunya davant el Tribunal Constitucional (TC) lligada al desenvolupament del procés sobiranista porta a un atzucac de difícil solució jurídica. Perquè, per més que ens semblin, en perspectiva processal, totes elles impugnacions preventives (i, en conseqüència, no viables jurídicament, perquè sense conèixer el contingut final de l’acte, resolució o norma atempten contra el procés de formació de la voluntat democràtica d’una cambra de representants), i per més que considerem que no és legítima la imposició de multes o la sanció a autoritats i empleats públics en execució de sentència fins que el TC no resolgui els recursos d’inconstitucionalitat presentats contra la llei orgànica que les preveu (cosa que com sabem el TC és capaç de fer en vint-i-un dies, com en el cas de la declaració del 9-N), el cert és que l’activitat parlamentària de la cambra catalana pot quedar paralitzada a voluntat exclusiva del govern de l’Estat impugnació rere impugnació, multa rere multa, sanció rere sanció, encara que ens semblin no adequades a dret.

Aquesta circumstància ressitua en primera fila del procés els ciutadans disposats a exercir el seu dret a decidir. I, en tal escenari, hi ha almenys tres instruments al seu abast: la impugnació de l’incompliment de les obligacions estatals derivades del dret a decidir, com ara la de convocar una consulta a Catalunya; l’organització coordinada en un procés preconstituent amb exclusiva participació ciutadana; i el recurs a actuacions públiques, i naturalment pacífiques, contràries a la interpretació oficial de la llei, per tal d’aconseguir la celebració d’una consulta en exercici del dret a decidir -dit en d’altres paraules, el recurs a la desobediència civil.

Des d’una visió de l’estat de dret formalista, que sovint amaga una excessiva veneració per l’ statu quo, es pot sostenir que qui té dubtes respecte d’una determinada interpretació de la Constitució o de la llei ha de seguir obeint-les fins que no sobrevingui una decisió del TC que les canviï. Doncs bé, malgrat no compartir aquesta visió encotillada del dret -si serveix per restringir drets de la ciutadania-, tampoc no s’han de menystenir les vies processals que ofereix i que podrien portar la defensa del dret a decidir fins al Tribunal Europeu de Dret Humans (TEDH). Certament, és un camí difícil de seguir, per les més que probables desestimacions de la demanda en les successives instàncies internes, però ni és processalment inviable si es canalitza com a vulneració dels drets de lliure expressió i de participació política, ni el seu plantejament és estèril si serveix per internacionalitzar el conflicte, especialment en l’estadi del TEDH, i per difondre els sòlids fonaments que en un estat democràtic sostenen el reconeixement del dret a decidir i les obligacions que se’n deriven per a l’Estat; fonaments argumentals compartits per molts més enllà de les nostres fronteres. Aquest camí processal, l’objectiu del qual seria obligar l’Estat a organitzar una consulta a Catalunya sobre el seu futur com a estat independent, està a l’abast de qualsevol ciutadà o associació de ciutadans. I del que es tractaria, per tant, seria de coordinar esforços en tal sentit.

També de manera coordinada, cal impulsar des de la ciutadania un procés preconstituent de la nova forma d’organització política de Catalunya. Convindria deixar de banda personalismes, iniciatives particulars i altres formes de protagonisme individual, que afebleixen el sentit del procés, i cercar sistemes de participació ciutadana globals, com alguns grups organitzats ja estan proposant, que permetin enfortir els principals objectius de tal procés: determinar els elements bàsics del nou règim que haurien de debatre’s en el futur procés constituent; allunyar aquest debat de la segura imputació davant dels tribunals si es realitza en seu del Parlament autonòmic, i eixamplar la base social que pot donar suport, a través d’una consulta democràtica, a la nova forma d’organització política en què, si és el cas, s’hagi de constituir Catalunya.

En darrer terme, la persistent negativa del govern de l’Estat a convocar una consulta a Catalunya també pot ser resposta amb actuacions de desobediència civil. I entengui’s bé: en la defensa del dret a decidir, la desobediència civil no es planteja com una actuació contra una Constitució considerada injusta, sinó contra una interpretació injusta d’aquesta Constitució que, esgrimint els principis d’unitat i de sobirania concentrada i bandejant la forma democràtica de l’Estat, nega que empari el dret a decidir (entès com el dret que permet expressar i realitzar mitjançant un procediment democràtic la voluntat de redefinir l’estatus polític d’una comunitat territorial, inclosa la possibilitat de constituir un estat independent). Per això, si la desobediència es fa com a forma de protesta contra la manera injusta d’aplicar la norma que es desobeeix, el caràcter il·legal d’aquesta protesta ho seria només en aparença; de més a prop, l’anàlisi pot portar a concloure que la conducta aparentment il·legal, de fet, no ho és. D’aquí que alguns autors hagin entès la desobediència civil com l’exercici d’un dret.

Sigui com sigui, tot i que la negociació amb l’Estat és sempre una condició inqüestionable, la seva negativa sistemàtica i infundada al diàleg, que restringeix de manera abusiva l’exercici dels drets democràtics, no ha de deixar indiferent la ciutadania; almenys aquella part de ciutadania que està decidida a exercir el seu dret a decidir.