El TC avala la consulta

És ben possible que si el govern de l’Estat hagués conegut d’antuvi el contingut de la sentència del Tribunal Constitucional (TC), mai no hauria impugnat la resolució que aprova la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. La decisió del tribunal, que declara constitucional l’exercici del dret a decidir per part de la ciutadania de Catalunya, suposa, sense pal·liatius, un bon revés per a aquelles tesis que sostenen la impossibilitat jurídica de celebrar una consulta.

Quines són, així, les novetats que aporta la sentència? Fonamentalment dues. Una de previsible: declara inconstitucional la proclamació que el poble de Catalunya té caràcter de subjecte (polític i jurídic) sobirà, perquè d’acord amb la Constitució la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol i no en una de les seves parts; això té com a conseqüència immediata que no pugui celebrar-se a Catalunya unilateralment un referèndum d’autodeterminació. Aquest plantejament, agradi o no, és difícilment atacable jurídicament perquè s’ajusta a allò que disposa literalment l’article 1.2 de la Constitució. L’astorament per la decisió, per tant, està fora de lloc.

L’altra novetat que aporta la sentència és, aquesta sí, inesperada, i pot donar un gir copernicà a la situació d’estancament actual del procés del dret a decidir: mai hauríem augurat que el primer suport seriós i contundent de les institucions de l’estat central a l’encaix constitucional del dret a decidir provingués del mateix TC. Sigui com sigui, no es podia esperar un suport millor a la defensa constitucional del dret a decidir, ja que prové de l’intèrpret suprem de la Constitució, segons el qual, i com havia dit en moltes altres ocasions anteriors: “El plantejament de concepcions que pretenguin modificar el fonament de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que no es prepari o defensi a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta de mandats constitucionals”, perquè en el nostre ordenament les minories -diu el TC-“poden fer propostes i expressar-se sobre les de la majoria, ja que un principi basilar del principi democràtic és el procés de construcció de les decisions”. I un cop construïda la decisió a través d’una consulta, és aleshores, i només aleshores, que la consecució efectiva del resultat cal desenvolupar-la “en el marc dels procediments de reforma de la Constitució”. No es podia esperar una millor defensa de la constitucionalitat del dret a decidir.

I no, no estem davant d’un joc de paraules: una cosa és que la ciutadania de Catalunya de forma unilateral no pugui decidir el seu futur polític -i això es deu, com ha dit el TC, al fet que el poble de Catalunya no és sobirà sinó que ho és el conjunt del poble espanyol (art. 1.2 de la Constitució)-, i una altra de molt diferent és que no pugui ser consultada sobre la seva continuïtat a l’estat espanyol, i que, un cop consultada i amb resultat favorable a la independència, això no pugui portar a una reforma constitucional per a la seva consecució efectiva, com ha deixat dit el TC. Poden semblar moltes condicions; però són molt semblants a les que conté la proclamació del 1998 del Tribunal Suprem del Canadà sobre la possible independència del Quebec, que tantes vegades s’ha citat com a exemple de formulació democràtica del dret a decidir.

A partir d’aquí, les preguntes que ens podem formular són si d’aquesta manera queda oberta la porta a la celebració d’una consulta, i com afecta aquesta sentència el procés polític que hi ha de conduir. La resposta a la primera qüestió és, pel que s’ha dit, afirmativa, perquè la sentència ha fet desaparèixer els esculls jurídics que planaven sobre la constitucionalitat de la consulta, cosa que ha reforçat la tesi dels que sosteníem que el debat no era jurídic sinó fonamentalment polític. D’aquí la crida al diàleg institucional que fa la sentència quan diu que els problemes derivats de la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el seu estatus jurídic han de ser resolts pels poders públics, “que són els cridats a resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació els problemes que es desenvolupin en aquest àmbit”.

Amb això, certament, no s’esvaeix part del problema, perquè la celebració de la consulta segueix depenent de la posició de les institucions de l’estat central. I com poden mirar d’impedir-la? Doncs, per exemple, no autoritzant la celebració del referèndum consultiu, que, encara que el pugui organitzar la Generalitat a través de la llei catalana 4/2010 de consultes referendàries, necessita sempre l’autorització de l’Estat per celebrar-se. O, per exemple, impugnant la llei que aprovarà aviat el Parlament de Catalunya de consultes no referendàries. Però aquestes conductes no tindrien res a veure amb el diàleg institucional al qual compel·leix el TC per trobar la necessària solució d’aquesta demanda majoritària de la ciutadania catalana de ser escoltada. Les forces polítiques estatals i autonòmiques tenen ara, amb aquesta obligació de diàleg, la pilota a la seva teulada.

*Mercè Barceló és catedràtica de dret constitucional de la UAB