On és ara l’estat de dret?

Col·laborar en la celebració d’un referèndum organitzant actes de suport o penjant cartells no és cap delicte

MERCÈ BARCELÓ
MERCÈ BARCELÓ

Una Constitució com l’espanyola, que proclama un estat de dret i democràtic, conté els elements suficients per canalitzar amb ple respecte a la llei i per procediments democràtics les aspiracions dels seus ciutadans, fins i tot quan aquestes són contràries al pacte constitucional inicial. Aquestes eines que els dirigents de l’Estat (i els partits que els donen suport) tenien al seu abast per aconduir les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya -primer per reformar l’Estatut, després per celebrar un referèndum- han estat maldestrament malbaratades i s’ha preferit seguir el camí de la repressió. Però com que la repressió no és el camí ordinari de l’estat de dret i democràtic per solucionar problemes polítics, els ha calgut haver de pervertir l’ús dels instruments jurídics a l’abast per contenir l’actuació de les institucions catalanes i la reivindicació massiva de la ciutadania de Catalunya.

I així hem arribat a la suspensió de facto de l’autonomia catalana. Tant discutir sobre l’abast de l’article 155 i resulta que amb una ordre ministerial s’han intervingut les finances de la Generalitat i, per tant, l’autonomia política, sense, però, cap mena de suport jurídic: l’ordre que va entrar en vigor dissabte passat diu sustentar-se en la llei d’estabilitat pressupostària, però ningú no trobarà cap precepte d’aquesta llei que permeti la dita actuació. Aital intervenció possiblement només hauria pogut sustentar-se precisament en l’art. 155, amb un seguit de garanties, com ara l’aprovació de les mesures concretes per part del Senat per majoria absoluta, però l’Estat ha preferit tirar pel dret sense el dret.

Les actuacions policials dels últims dies estan atemptant contra drets fonamentals de la ciutadania

De la mateixa manera, s’ha pretès aturar el suport ciutadà al referèndum. Deixant de banda la irregular crida de la fiscalia a declarar a més de set-cents alcaldes catalans, un requeriment que només corresponia a un jutge, i deixant de banda -i ja és molt deixar de banda- les ordres de la fiscalia donades a la Guàrdia Urbana per frenar la propaganda sobre el referèndum quan aquest cos no és po- licia judicial més que en excepcionals supòsits (i en molts casos no es donaven), el cert és que les actuacions policials d’escorcoll d’empreses, de domicilis de particulars, de requisa de materials de propaganda, de retencions de ciutadans o de suspensió d’actes en favor del referèndum estan atemptant contra drets fonamentals de la ciutadania reconeguts tant per la Constitució com pels textos internacionals. Col·laborar en la celebració d’un referèndum organitzant actes de suport o penjant cartells no és cap delicte -es va destipificar expressament del Codi Penal- sinó un exercici legítim de les llibertats d’expressió, d’ideologia i de reunió. Dir el contrari suposa criminalitzar una determinada manera de pensar o d’expressar-se, i això no té cabuda en un marc democràtic.

A aquestes vulneracions de drets s’hi ha de sumar la curiosa manera que tenen la Guàrdia Civil i la Policia Nacional d’entendre com es practiquen els escorcolls: a vegades sense ordre judicial d’escorcoll -com pretenien entrar, per exemple, a la seu de la CUP- i a vegades amb una ordre d’escorcoll que triga hores a arribar i, mentrestant, s’aprofita l’ocasió per intimidar a tothom que entri o surti, escorcollant cotxes o exigint la identificació. I per rematar el lamentable espectacle d’un estat de dret maldestrament usat, resulta que totes les ordres judicials d’escorcoll de domicilis i d’intervenció de comunicacions provenen d’un mateix jutjat on hi ha oberta des de fa mesos una causa per unes declaracions del jutge Vidal sobre la qual, a més, està decretat el secret de sumari. Aquest jutjat, sobre la imputació a una sola persona, ha construït una causa general contra la celebració del referèndum i s’ha permès, tot sembla indicar que trencant el principi de proporcionalitat que impera davant la restricció de drets fonamentals, dictar massives ordres d’escorcoll. Dic que tot ho sembla indicar perquè aquest jutjat no ha anat contra cap conseller, cosa ben estranya però que no ho és tant si es té en compte que els consellers estan aforats i això hauria desplaçat el coneixement de la causa al TSJC. Assistim, així, atònits a una massiva vulneració de drets de tal magnitud i de tal manera orquestrada per diferents poders de l’Estat que possiblement hauria tingut més garanties si s’hagués canalitzat amb una declaració formal de l’estat d’excepció a què, de facto, ens estem encaminant.