Una de les meves lectures de l’estiu passat va ser Les crisis europees, un treball col·lectiu d’anàlisi sobre la situació econòmica, política, cultural i social d’Europa editat pel Cercle d’Economia. La major part dels articles em van aportar alguna cosa d’interès, però la temàtica em va despertar la incomoditat de qui creu que està veient una palla en l’ull de l’altre quan té una biga en el seu.
Continuo tenint la mateixa sensació cada cop que llegeixo un article a la premsa catalana que descriu el desconcert europeu, critica la seva debilitat o proposa solucions als seus mals.
També m’incomoda quan sento que s’atribueix els nostres mals a una austeritat que ens seria dictada per Alemanya (¿des de quan algú arruïnat té cap opció sinó l’austeritat?) o quan les nostres autoritats es refereixen a la crisi com un cosa que hauria vingut de fora de les nostres fronteres.
Per acabar, també em sembla perillós que extrapolem el que ens passa com si li passés també a tot Europa, quan no a tot Occident.
¿Està en crisi Europa Occidental? Si ens referim exclusivament a la crisi econòmica -que és de l’única sobre la qual la meva opinió pot tenir algun interès-és fàcil adonar-nos que hi ha tres menes de països.
Els d’un primer grup -Alemanya, Àustria, Suècia- tenen ara un PIB significativament superior al nivell d’abans de la crisi i hi treballa més gent que abans. Al segon grup -França, els Països Baixos, Itàlia- l’ocupació ha caigut, però molt poc. El tercer grup -que només integren Portugal, Irlanda i Espanya- té un PIB que és encara un 7% per sota del d’abans de la crisi i el nombre de persones ocupades és entre un 13% i un 18% inferior. Si Catalunya fos un estat independent, formaria part d’aquest darrer grup, amb una caiguda de l’ocupació del 20%.
Els comportaments financers durant l’etapa prèvia a la crisi van ser diferents en els països del primer i del segon grup, però és difícil establir per què. El cas paradigmàtic és el dels Països Baixos, membre del nucli europeu però on la població i la banca van protagonitzar un episodi d’embogiment col·lectiu més agut que l’espanyol (els preus dels immobles s’hi van triplicar mentre la banca concedia rutinàriament hipoteques pel 125% d’aquests preus). Com a Espanya, les autoritats hi van jugar un paper protegint fiscalment els deutes per finançar l’habitatge i supervisant massa benèvolament la banca, però no seria sorprenent que també hi jugués algun paper la psicologia col·lectiva. Pel que fa a les conseqüències, a Holanda hi ha un milió de persones amb una hipoteca que supera el valor de l’habitatge, i el pes del deute sobre les economies familiars fa que el consum se n’hagi ressentit i, per tant, també el to general dels negocis.
Pel que fa al tercer grup, el que el caracteritza és que, a més de bombolla, s’hi va donar una febrada constructora, de manera que el sector de la construcció va créixer extraordinàriament: si en un país normal ocupa entre el 5% i el 6% dels treballadors, a Irlanda gairebé va arribar al 13% i a Espanya va superar aquest nivell. De fet, la destrucció de llocs de treball vinculats a la construcció és el que explica gairebé la totalitat de l’atur en aquests dos països. En definitiva, un cop passada la febre, hi ha molta gent arruïnada tant a Holanda com a Espanya, però aquí, a més, hi ha multitud d’empreses que han perdut el seu sentit.
Un article no dóna prou espai per establir per què només a Irlanda i a Espanya la bombolla va donar lloc a una febrada constructora; només puc dir que només a Irlanda i a Espanya, a més de pujar els preus, s’hi va crear la convicció generalitzada que cada cop hi hauria més població necessitada d’un habitatge i disposada a comprar-lo.
El que interessa aquí és posar de manifest que els mals espanyols són relativament excepcionals en el context europeu. Per exemple, és fals que la classe mitjana estigui desapareixent a Espanya perquè això sigui el que està passant a tot arreu. En realitat, mentre que la distribució de la renda ha empitjorat dramàticament a Espanya respecte al nivell d’abans de la crisi, a la resta d’Europa els indicadors que la mesuren mostren un comportament poc definit: ha millorat al Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Noruega o Suïssa i ha empitjorat a Alemanya, Àustria, França o Suècia.
En definitiva, Europa potser està en crisi, però d’un ordre de magnitud molt inferior a Espanya. Els mals d’Espanya tenen un origen espanyol i una cura espanyola, perquè, en el fons, la qüestió és que a Espanya es fan més negocis que empresa. Fer negocis requereix agilitat, recursos, audàcia i potser contactes; fer empresa requereix, a més, estabilitat regulatòria i complicitat de les institucions (polítiques, sindicals, financeres, educatives i fins i tot culturals). És absurd esperar una millora sense canviar de model productiu, i és absurd pretendre canviar-lo sense abans haver canviat la manera de governar la nostra societat.
