Detectius a la catalana
Bona arrencada de Kubala, Moreno i Manchón , dilluns a TV3. Als tres minuts d'episodi ja havien sortit un parell de pits, unes cuixes i un senyor en calçotets corrent escales avall. A mig episodi, dos pits més van tancar l'inventari carnal. No està malament. Una grata sorpresa tenint en compte que encara ens tremolaven les cames amb el record de Divines . A KMM , en la balança del bo i el dolent pesa més la primera cistella.
Dins de la part dolenta potser hi hauria algunes interpretacions que justegen o un interès relatiu pels casos que porten els detectius. L'esforç dels guionistes per ajustar-se a la realitat (en els tipus de conflictes) potser fa que perdin atractiu: la llista de places a unes oposicions, el mòbing i els embolics de renda antiga d'un lloguer no són precisament temàtiques que et mantinguin amb l'ai al cor. La resolució dels casos resulta una mica decebedora.
Però per altra banda hi ha un seguit d'elements positius que et fan prescindir d'aquests inconvenients. D'entrada un notable esforç de guió per crear uns personatges més rodons dels que ens ofereixen les sèries autòctones en general. Sobretot amb en Moreno i en Kubala s'apunten maneres (en el primer episodi) de voler-los donar una certa dimensió psicològica, un còctel interessant de tristesa, malenconia i duresa vital. A KMM també hi ha una capacitat per comunicar més realisme a través de la realització. Hi ha una pàtina de veracitat, d'autenticitat... una poètica de l'hiperrealisme. És com una estètica de polaroid. No és (a grans trets) una sèrie de decorats de fullola colorista, sinó que han estat hàbils a recrear uns ambients retro amb un punt de lírica. Una estrena digna i interessant que caldrà veure com evoluciona. Per ara, però, demostra un esforç en guió i realització per desmarcar-se de la sèrie catalana estàndard i una voluntat de corregir certs errors i inèrcies habituals en aquest tipus de format.
