Diumenge el 30 minuts ens demostrava fins a quin punt hem fet el papanates amb això de l'anglès i com a nivell de política lingüística s'ha partit de bases molt errònies.
El muntatge dels polítics fent l'estaquirot a l'hora d'intercanviar salutacions amb mandataris de primer nivell era demolidor. Però el millor del 30 minuts va ser l'exercici de contrast amb Portugal, un país que està acostumat a perdre totes les comparatives possibles. Romà Gubern començava explicant l'origen dictatorial del cinema doblat, amb una clara i única voluntat de protegir absurdament l'imperi. I a partir d'aquí vèiem el del Gremi d'Empresaris de Cinema dient que això de les versions originals és pedanteria i que la versió doblada és la manera més completa i natural de consumir cinema. El director de TV3 també afirmava que cap cadena gosava ser la primera a oferir versions originals com a primera opció perquè s'assegurava una pèrdua d'audiència. Tot això contrastava amb el que fan a Portugal. Han acostumat la població a la versió original amb subtítols. Els mateixos adolescents explicaven com el doblatge és barroer, i els directius creien que el doblatge televisiu expulsaria els espectadors a altres cadenes. La clau de l'exercici periodístic d'aquest 30 minuts és que no es limitava a donar dues versions contraposades. La gràcia era que el resultat de l'eficàcia de cada model lingüístic la teníem als nassos: només calia veure quin anglès parlaven els adolescents (i els adults) portuguesos del reportatge i quin pitinglish els catalans. Fem més pena que autocrítica. Hi ha aquella cançoneta que diu " Admiróse un portugués al ver que todos los niños de Francia, desde la más tierna infancia, sabían hablar francés ". Doncs és al revés. Molt bon reportatge que en comptes de buscar l'orgull patri que tant ens agrada ens toca una mica el crostó. O dit d'una altra manera, " Very well, Manuel! "
