El fals estereotip de les dones assassinades
Aquesta setmana, els programes més sensacionalistes de la televisió estan pendents del judici a l'assassí de Diana Quer, la noia que va desaparèixer l'agost del 2016 a A Pobra do Caramiñal i que mesos després van trobar morta. Durant tres anys el cas ha format part de l'espectacle mediàtic matinal, aprofitant les característiques físiques de la noia, la maldat de l'assassí i les circumstàncies conflictives internes de la família Quer López. La noia assassinada tenia el costum de penjar moltes fotografies a les xarxes socials, de tal manera que, fatídicament, les televisions s'han proveït d’una quantitat ingent d’imatges d’ella que han servit de reclam per a l’espectador. Les truculències al voltant de l’assassí també els ha garantit un thriller televisiu inquietant. Les greus desavinences i baralles entre el pare i la mare de Diana Quer han sigut un relat paral·lel que ha mantingut el cas a primera línia mediàtica.
La celebració del judici s’ha convertit en un clímax televisiu en el qual s’han obsessionat en contrastar constantment allò que passa davant del jutge amb antigues declaracions aconseguides davant de les càmeres, de tal manera que creen a l’audiència una situació d’intriga i desconcert al voltant del procés judicial.
Tant a Espejo público com a El programa de Ana Rosa, els dos magazins matinals on més hores han dedicat al cas, els patrons audiovisuals són similars. Sobretot l’observació constant de l’assassí a la sala del jutjat. Primers plans de la seva cara, plans detalls de les mans i un interès dels redactors per descriure qualsevol detall del seu aspecte físic. La repeteixen en bucle a la pantalla. També es recreen en la fotografia del pou on van trobar el cadàver de la noia, construint una història de terror que enganxa els espectadors.
La declaració davant del jutge d’una dona dijous al matí, una víctima del mateix assassí, delata dos fets importants pel que fa a l’espectacle mediàtic. El primer, que ella mateixa explica que és incapaç de veure la televisió perquè li suposa una angoixa terrible enfrontar-se constantment a la imatge de l’assassí i als detalls escabrosos que es revelen del crim. El segon, que la mateixa senyora explica a un periodista, concretament a Nacho Abad, d’Espejo público, que “ella és conscient que no és el prototipus de dona que ens podríem imaginar que agrada a l’assassí; que no és jove ni prima, i que no freqüenta discoteques”. La declaració delata l’estereotip de víctima no que prefereixen els assassins sinó que han creat aquests espais de televisió. Els casos més mediàtics són els que tenen víctimes que s’ajusten als estereotips publicitaris de bellesa, als cànons estètics més comercials. Distorsionen, així, la realitat de la violència contra les dones i confonen els ciutadans sobre les conductes dels assetjadors i assassins i, sobretot, sobre un fals perfil de les seves víctimes.
