ANÀLISI

Les teles privades continuen impulsant Vox

Les televisions espanyoles passen de puntetes sobre el fet que ERC treu més escons que Ciutadans

Dia de la marmota electoral en què totes les cadenes de televisió van reproduir, pel que fa al format, uns especials electorals molt similars als de fa set mesos. Entre les coses que no canvien, la televisió pública catalana continua marcant les diferències respecte a la resta amb Toni Cruanyes, Lídia Heredia, Raquel Sans i Carles Prats al capdavant, acompanyats de les filigranes del plató virtual. El control que tenen de la situació els permet, fins i tot, el luxe de deixar anar alguna ironia. Heredia, davant dels resultats de Ciutadans, va fer broma: “M’has fet pensar en aquell gos, el Lucas. I acabarà sent un «Hasta luego, Lucas» ”. A aquestes altures i després de tantes jornades electorals, és incomprensible que més televisions no hagin volgut copiar el plantejament informatiu ambiciós, clar, innovador i modern de TV3.

Les altres cadenes

En la seva línia, Antonio García Ferreras a La Sexta ja queda definitivament consolidat com el periodista que gestiona les eleccions a l’estil del venedor d’una tómbola. No para de repetir les xifres que ja estem veient en pantalla, i es converteix en un xarlatà de dades incapaç d’oferir cap anàlisi interessant. Per sort, al seu costat ho compensava l’analista Lluís Orriols, segurament un dels politòlegs més interessants, clarividents i honestos del panorama mediàtic actual. La pantalla de La Sexta està tan atapeïda de coloraines i dades que cada vegada resulta més impossible treure’n informació clara. Desinforma i confon més que no pas comunica. Amb les primeres dades de la nit, quan Ferreras repetia, una vegada i una altra, els escons dels partits, cada vegada s’aturava amb els diputats de la quarta força i no passava de Podem. Li va costar molt assenyalar, amb l’èmfasi que mereix, la victòria d’ERC com a cinquè partit per sobre de Ciutadans. Va ser un cop més Orriols qui va remarcar la dada. A més, passen fets estranys: per a Rufián, quan parla en català, hi ha servei de traducció simultània. A Ada Colau la tradueix el mateix Ferreras sobre la marxa, i a Joan Baldoví, de Compromís, ni el tradueixen.

La cadena que també va fer una nit electoral impecable és TVE, amb Ana Blanco i Carlos Franganillo. Amb l’era de Rosa María Mateo les nits electorals han guanyat en desplegament de mitjans i modernitat informativa. A Antena 3, un especial Espejo público amb Susanna Griso i Vicente Vallés afrontava una situació complexa: la cadena que més ha apostat per Ciutadans havia de narrar la patacada històrica del partit. A falta d’Albert Rivera, la cadena es va recrear en el discurs complet d’Abascal i els càntics d’“ ¡A por ellos!” i “Puigdemont, a prisión” davant de la seva seu. A Cuatro i Telecinco és incomprensible que donin el protagonisme televisiu a Pedro Piqueras, quan la més eficient a nivell informatiu és la seva col·lega Isabel Jiménez. A 8TV emetien la pel·lícula Bajo cualquier bandera. Un títol molt adequat.

Algú ho havia de dir

El titular sobre el qual van passar més de puntetes les televisions espanyoles és l’èxit d’ERC, i no pel fet de guanyar les eleccions a Catalunya, sinó per haver tret més diputats a Catalunya que Ciutadans a tot Espanya. Que ERC es converteixi en la cinquena força al Congrés ens planteja, de cara al futur, un gran interrogant televisiu per als debats de les pròximes eleccions: ¿les cadenes espanyoles tindran els nassos ara de fer debats a 4 per deixar fora ERC? ¿Tindran els nassos de fer debats a 5 i deixar Ciutadans fora del plató? ¿O potser se sentiran obligats a fer l’esforç d’ampliar el nombre de candidats?

L’efecte Vox

El que està clar és que la televisió ha sigut la gran plataforma del partit d’ultradreta. Especialment les cadenes privades espanyoles. Ultradreta, per cert, ha sigut la paraula que durant la nit electoral hem trobat a faltar molt en els especials per referir-se al partit de Santiago Abascal. Els cinc mesos de judici al Procés van ser l’aparador mediàtic de Vox com a principal partit que combatia l’independentisme. L’espectacle de l’exhumació de Franco va ser el nou espai de propaganda electoral gratuïta de Vox. Les televisions espanyoles van contribuir molt clarament a la sortida de l’armari definitiva i desacomplexada del feixisme, exhibint el melodrama de la família Franco i les ovacions a Tejero i convertint l’ultranacionalisme i les banderes del pollastre en una cosa lògica i natural. És el mateix que va passar amb la sorprenent victòria de Trump a les eleccions dels Estats Units del 2016: totes les cadenes li van dedicar tants minuts encara que fos per exhibir el seu esperpent que li van regalar la campanya i el càrrec. Amb Vox ha passat pràcticament el mateix.