La societat plural, un repte per als metges

Ens arriba des d’Itàlia la notícia d’un cas colpidor: una noia de 18 anys ha mort de leucèmia després d’haver rebutjat el tractament

Fa pocs dies ens va arribar des d’Itàlia la notícia d’un cas colpidor: una noia de just 18 anys ha mort per una leucèmia per rebuig del tractament. La noia va ser diagnosticada amb 17 anys i tant ella com els seus pares es van negar a la quimioteràpia. Un jutjat de menors va retirar la custòdia als pares, que van marxar a Suïssa amb ella perquè seguís un tractament alternatiu -amb cortisona i vitamina C- que no va funcionar. El pronòstic d’aquest tipus de leucèmia amb tractament estàndard és molt bo.

Es dóna el fet que el pare és un periodista militant d’algunes medicines alternatives, defensor del Dr. Ryke Hamer i difusor de teories antivacunes segons les quals les vacunes inoculen directament el càncer.

Una de les dificultats més grans de la nostra societat actual, amb múltiples identitats morals i valors coexistents, és establir de manera objectiva límits a la llibertat individual, o en aquest cas a les decisions parentals, intentant respectar els valors propis, ja siguin culturals, socials o familiars. Apreciem aquesta dificultat en altres casos, com la negativa a vacunacions, la dieta vegana estricta o, fins i tot, com s’ha vist aquest estiu, l’ús del burquini. El fet que visquem en societats amb multiplicitat de valors coexistents ens obliga a un exercici -que estem avesats a fer- de diàleg, però també de límits.

És imprescindible saber-nos explicar i fer un salt qualitatiu des de la mera informació fins a la comunicació i l’educació de la salut

L’àmbit sanitari és un dels que més conviuen amb la intimitat dels altres, amb els valors més personals, ja que emmalaltir, curar, fer de pares, cuidar o morir pertanyen a l’esfera més íntima de la persona. Per aquest motiu, les professions sanitàries del segle XXI requereixen professionals que estiguin molt preparats en l’exercici del diàleg, i per estar-ho també cal entrenament.

Però saber explicar-nos és difícil: en part perquè no n’hem après -mai ens havia calgut!- i en part perquè el raonament científic és difícil d’entendre, i encara més quan la ciència mèdica no és una ciència exacta sinó una ciència probabilística.

La ment humana és narrativa i requereix un llenguatge que inclogui història, significats i mites. Segurament per aquest motiu accepta amb facilitat hipòtesis explicatives que inclouen relats. Hem heretat del segle XX una visió de la salut integral, però falta un model d’atenció també integral, i amb això no m’estic referint a les anomenades medicines integratives o integrals.

L’atenció integral és la que entén que la malaltia no és tan sols un esdeveniment biològic, sinó també biogràfic, que no afecta un cos sinó una persona, i que aquesta persona emmalalteix amb tot el seu bagatge i la seva història. Francis Peabody, en un text fonamental per a l’educació mèdica, deia: “Quan parlem d’una persona malalta i d’un quadre clínic no ens referim a la fotografia d’una persona malalta al llit, sinó a una pintura impressionista d’un pacient en l’entorn de casa seva, la seva feina, la família, les relacions amb els amics, les seves alegries i preocupacions, les seves esperances i les seves pors”.

Aprendre a entrar en diàleg amb cada persona implica saber reconèixer els valors dels altres, donar peu a posar-los damunt la taula, i saber donar raons de per què recomanem el que recomanem.

És imprescindible saber-nos explicar i saber fer un salt qualitatiu des de la mera informació, o a vegades ni tan sols això, fins a la comunicació i l’educació de la salut.

Hem heretat del segle XX una visió de la salut integral, però falta un model d’atenció també integral, més relacional

Sense por, escoltar els altres, conèixer quines fonts utilitzen, quines pors i esperances hi ha al darrere, a quines proves recorren, com les podem confrontar i contrastar. Sempre quedaran casos extrems, en els quals caldrà individualitzar i preguntar-se els límits. La paraula límit guarda molta relació amb llibertat i també amb risc. Per assumir un gran risc cal estar segur que la persona és plenament competent, que està ben informada i que no està manipulada. I en el cas de decisions per a tercers, com són les decisions dels pares, cal ser encara més prudents i valorar el risc/benefici de manera més acurada.

Bob Dylan cantava: “Anem molt ràpid, però a vegades sense rumb, mirem però sense mirar, sentim veus però no escoltem...” Estem en un nou context social, molt més complex, en què es requereixen professionals preparats per gestionar la complexitat, gestionar el quadre impressionista. És imprescindible en aquest àmbit millorar no tan sols la competència científica i tècnica sinó també la competència ètica, comunicacional i relacional, i per aconseguir-ho cal formació, dedicació i temps.