Catalunya intercultural?

Entendre que la diversitat cultural la representa la gent que ha vingut de fora és un error

MOSTAFÀ SHAIMI
MOSTAFÀ SHAIMI Professor a la UdG i formador en dinamització comunitària

Que a Catalunya s’està fent mans i mànigues per afrontar la qüestió de la immigració és evident. Que hi ha bones intencions i un grapat important d’iniciatives, programes i projectes per millorar la situació de les persones que arriben, sens dubte. Ara bé, ¿és encertada la política de la Generalitat de Catalunya en aquest tema? ¿El model que empra el govern català és adequat per afrontar com ha de ser l’encaix de les persones vingudes d’arreu per viure a Catalunya? En aquest article farem una anàlisi general d’aquest model.

Deixeu-me, però, abans de començar l’anàlisi, introduir un element important que influeix d’una manera determinant sobre la qüestió de la immigració: la competència. Sabem que l’estat espanyol és qui té la major part d’aquesta competència i l’exerceix d’una manera injusta. La síntesi d’aquesta injustícia és de base racista. L’estat espanyol situa les persones que venim de fora en posició d’inferioritat, en l’àmbit dels drets, en relació amb les persones nacionals. D’aquesta manera l’Estat genera dues categories polítiques: ‘ciutadà’ i ‘immigrant’. Aquesta diferència en la personalitat jurídica crea dues vies separades de dret als drets. La manera d’abordar la immigració de l’estat espanyol influeix negativament, sens dubte, en la política catalana en aquesta matèria.

Més enllà d’aquest condicionant negatiu, quin és el marc des del qual Catalunya aborda aquesta qüestió? El 2008 es va crear el Pacte Nacional per la Immigració. Aquest document va ser una declaració d’intencions i una guia que havia d’orientar les noves polítiques de la Generalitat de Catalunya. Però el document de referència on es troben les línies d’actuació és el Pla de la Ciutadania i de les Migracions, que s’aprova cada tres o quatre anys. Quin model segueix aquest Pla? Els responsables del govern català defensen el model de la interculturalitat. Un model que pretén allunyar-se tant del model assimilacionista francès com del model multiculturalista anglosaxó. Analitzem, breument, aquest model.

L’Estat genera dues categories polítiques: ‘ciutadà’ i ‘immigrant’. Aquesta diferència en la personalitat jurídica, crea dues vies separades de dret als drets

La primera qüestió que cal ressaltar és que hi ha una desconnexió abismal entre les bones intencions i pretensions del model i la pràctica del Govern. Una contradicció que es plasma en la diferència entre el nivell discursiu i el pràctic i que genera desconfiança de les persones migrades vers la política catalana.

D'altra banda, aquest model homogeneïtza l'heterogeneïtat de les societats. Concep la pròpia cultura com una unitat i convida les persones vingudes de l’exterior –curiosament només aquelles que no tenen recursos econòmics o que se suposa que són culturalment molt diferents– a encaixar-se en aquesta unitat, suposant que aquestes persones venen d’una altra realitat cultural concebuda també com a unitat. Erra en entendre que la diversitat cultural la representa la gent que ha vingut de fora, quan és evident que la diversitat cultural és un element constitutiu de qualsevol societat, la catalana també, sobretot en l’era de la globalització. A més, pretén crear una cultura pública comuna però no genera els mecanismes reals per assolir-la. Aquest fet provoca mantenir la dominació cultural dels sectors privilegiats de la societat i la marginació dels immigrats.

Atribuir a l'aparició de problemes socials una explicació de diferències culturals desplaça del debat polític l’arrel de classe i de racisme

Però el gran error d’aquest model rau a culturalitzar la política. És a dir, opera amb una clau interpretativa de prioritat cultural i delega en segon terme la política, en el sentit que no prioritza afrontar les qüestions materials que afecten les persones vingudes de fora. Atribueix a l'aparició de problemes socials una explicació de diferències culturals i desplaça del debat polític l’arrel de classe i de racisme. D’aquesta manera el discurs interculturalista esdevé una cortina de fum que evita fer front a les bases de l’exclusió en la societat catalana. Fins i tot a vegades banalitza i frivolitza, des de l’acció política, el racisme en no considerar-lo un eix vertebrador i una matriu organitzadora de la política i de la societat. Algú dirà que cal un reconeixement cultural de les persones vingudes de fora de Catalunya. Cert, però en primer lloc, no només a nivell discursiu i, en segon terme, ha d’estar acompanyat per la garantia de drets bàsics de llibertat i d’igualtat. Hi ha d’haver un reconeixement material i simbòlic a la vegada.

Catalunya no necessita un model intercultural, de fet la interculturalitat no pot ser un model de gestió, sinó una virtut individual de cadascú. És una capacitat de cada persona per viure en una societat, intrínsecament, diversa. El que es necessita és en primer lloc reconèixer que la nostra societat és estructuralment racista. A Catalunya hi ha barris segregats. Hi ha escoles segregades i amb una concentració de fills de famílies immigrades que supera, a vegades, el 80%. Hi ha persones que no poden llogar un pis pel fet de ser d’un origen determinat. Hi ha persones que no poden accedir a llocs de treball o només a alguns llocs perquè tenen un color de pell o un nom i cognoms determinats. Hi ha persones que sempre són retingudes pels controls policials per la nacionalitat que tenen. La llista de les discriminacions i vulneracions de drets és llarga. En definitiva, Catalunya necessita polítiques que garanteixin els drets i que lluitin contra el racisme. Instrumentalitzar les diferències culturals en un context de vulneració sistemàtica de drets és, segurament sense voler, una forma de racisme.