Els menors emigrants no acompanyats, un tema de país

Cal agrupar-los en pisos on puguin fer una vida connectada al barri i a la comunitat

MOSTAFÀ SHAIMI
MOSTAFÀ SHAIMI Professor a la UdG i formador en dinamització comunitària

El tema dels menors emigrants no acompanyats és un problema de país i ha de ser abordat com una prioritat urgent –ara que ja tenim govern–. Aquesta afirmació és de caràcter polític i va més enllà tant de la qüestió de la gestió i de la governança com del fantasma de l’efecte crida instal·lat en la ment d’alguns responsables tècnics i polítics. Deixeu-me, abans de justificar per què és un tema de país, presentar l’estat de la qüestió en quatre línies.

Des de fa més de dues dècades arriba a Catalunya un perfil d’immigrants atípic: joves d’origen marroquí, menors d’edat. La majoria dels que arribaven als anys noranta tenien problemes familiars (abandonament, maltractament, abús, etc.) al Marroc. De fet, molts ja vivien fora de l’entorn familiar abans de marxar del país. Malvivien als carrers de Tànger, Tetuan, Nador, Ceuta i Melilla. Viure al carrer significa estar exposat a la delinqüència, a l’abús sexual i al consum d’estupefaents. Últimament, aquest perfil ha anat canviant. Primer perquè arriben joves de diferents orígens i, segon, perquè molts venen de famílies estructurades, sense gaires problemes, i, fins i tot, alguns venen com a projecte familiar, és a dir, enviats per la família. Arriben a la península Ibèrica jugant-se la vida, sota un autocar o en una pastera.

En aquest article no tractaré el problema al país d’origen. És evident que part de la solució és donar resposta allà, d’on venen aquests joves. Tampoc no entraré en detalls de les anomalies en la gestió que es fa de la temàtica. El que m’interessa és assenyalar alguns aspectes importants generals que afecten aquests joves una vegada són a Catalunya.

Quan valorem una política concreta o un servei ho fem analitzant-ne el grau d’èxit –tenint en compte el procés i les circumstàncies– i focalitzant la mirada en el resultat. En aquest cas, tenim moltes evidències que el model creat per fer front a la situació d’aquests joves no dona una resposta adequada a aquesta realitat. L'evidència més clara és veure com estan un cop tenen més de divuit anys. Molts cauen en la delinqüència i en històries de fracàs. Per què el resultat és de fracàs important malgrat les bones intencions i la inversió econòmica?

Deixar al carrer els emigrants no acompanyats quan fan 18 anys és abocar-los a la marginalitat absoluta

La primera qüestió que cal ressaltar és amb quina mirada es fa el tracte amb aquests joves. Sovint són expedients que cal gestionar, una mirada administrativa que ofereix la protecció formal però no l’afecte que és necessari per a qualsevol procés educatiu. Cal un canvi de mirada: necessiten protecció però també reconeixement. Cal una atenció individualitzada i no agrupar-los en grans centres aïllats, sinó en pisos on puguin tenir bons referents i fer una vida connectada al barri i a la comunitat.

Segona qüestió: la Generalitat de Catalunya ha delegat gran part de la gestió a empreses socials, quan la gestió d’un tema com aquest hauria de ser assumida per l’administració pública. A més, aquesta externalització en molts casos vol dir precaritzar tant les condicions del menor com les de les persones que treballen per al seu desenvolupament. La mobilitat als centres és alta i això trenca la possibilitat que un educador estableixi vincles i esdevingui un referent per al jove.

Tercera qüestió: no té cap sentit limitar la protecció a l’edat de 18 anys. Està més que comprovat que deixar aquests joves al carrer a aquesta edat és abocar-los a la marginalitat absoluta. Els joves viuen amb neguit aquesta situació i els provoca angoixa saber que després de complir la majoria d’edat aniran al carrer. Fins i tot des d'una perspectiva utilitarista no té sentit invertir tants diners en cada jove perquè després es quedi al carrer i sigui carn de canó per a la presó. Cal allargar la protecció fins als 21 anys i cal agilitzar els tràmits per obtenir les autoritzacions de residència i treball.

Quarta qüestió: un dels maldecaps d’aquests joves és la incorporació al mercat laboral. Ni se’ls facilita l’accés a la formació prelaboral ni tampoc tenen possibilitat d’accedir al món laboral. L’autorització de residència que obtenen no els permet treballar i canviar-la per una de treball és una missió impossible. La solució és la creació d’empreses socials d’inserció sociolaboral –n’hi ha algunes, però no poden donar resposta a totes les demandes– que serveixin de trampolí al mercat laboral normalitzat.

Cinquena qüestió: és molt evident la mala praxi de molts professionals –educadors, treballadors socials, psicòlegs i directors de centres–, a vegades per desconeixement o per manca de sensibilitat, però moltes vegades per la precarietat estructural i el mal enfocament organitzatiu. D'una banda, cal formació més adequada i, de l’altra, cal la creació d’un organisme independent específic que avaluï l’acció del Govern en aquesta matèria.

En aquest article no he fet referència a experiències d’èxit i a la feina magnífica de bons professionals, que en són moltes, però el que he volgut és assenyalar un tema que ja està sent assenyalat per molts professionals, pel Síndic de Greuges i per estudis de recerca acadèmics. Ja passa de taca d’oli i cal una intervenció immediata que replantegi el model. La responsabilitat va més enllà de la DGAIA. És un tema de país.