'Farai un vers de dreit nien'

Voldria escriure un text que no parlés de res, perquè la realitat és massa dura i se m’ha tornat del tot inintel·ligible

Voldria escriure un text que no parlés de res, perquè la realitat és massa dura i, ho he de dir, se m’ha tornat del tot inintel·ligible. Tot és res. "Tot es niens", diu Guilhem de Peitieu en un poema, que no és el que dona títol a aquest paper. El títol d’aquest paper és el títol d’un altre poema del trobador també conegut com a Guillem IX d’Aquitània: era comte de Peitieu, Poitiers, i duc d’Aquitània. Ell va voler fer un poema que no parlés de res, ni d’ell ni dels seus amics ni de les seves amants. Ho va aconseguir a mitges, perquè va acabar parlant-hi d’ell, dels seus amics i, sobretot, de la seva amant, que va ser la causa que el bisbe l’excomuniqués. Segons explica el poeta, el poema el va fer mig adormit, dalt del cavall. Al poema, hi afirma i hi nega i ho sap tot i ho ignora tot. Quin esplèndid exemple per a la nostra situació. Després d’un any de patacades, no hi ha com cavalcar somnolent mirant de confegir un text que no parli de res.

No parlaré de l’octubre, un dels mesos més bonics de l’any, el mes de les fulles daurades, d’un daurat que es va tornant d’aram. El mes que veurà com cauen, com rodolen. El mes que ens mou a escriure cartes llargues i a vagarejar pels camins, rodolant com les fulles. El mes que els raïms tardans condensen els seus sucres, que els codonys preparen el seu perfum de roba neta i prometen codonyats pastosos com la memòria de la joventut perduda. El mes que les platges van quedant desertes, que, encara, si fa un solet protector fa bo d’anar-hi a assolellar-se, a fer reserves per a l’inhòspit novembre. Hi ha anys que l’aigua del mar encara és calenta i un pot banyar-s’hi sense fer gaire escarafalls. Però el dia s’escurça i la bonança s’acaba. L’octubre contempla com les coses s’acaben.  

Un octubre incert en què els partits independentistes, si és que ho són,
es contradiuen tant com poden

No parlaré de com la veritat del nostre octubre de l’any passat és tergiversada per les autoritats espanyoles. No parlaré de com la portaveu del govern socialista repeteix amb tècnica goebbelsiana que les imatges del primer d’octubre de l’any passat, la majoria, eren falses. Com si els catalans tinguéssim a casa tot un attrezzo policíac, amb uniformes, botes, escuts i cascs i escopetes per disparar bales de goma… Hi ha gent que no té vergonya. Però ella va repetint que la majoria d’imatges eren falses i els espanyolets la creuen perquè els convé creure-se-la i així poden viure tranquils sabent que tenen un enemic que és un mentider, un simulador, que, a sobre de voler trencar la sacratíssima unitat de la pàtria, ordeix una teranyina de falsedats i insídies. És allò de la palla i la biga. És el desplaçament dels relats, com en diuen ara.

No parlaré del nostre octubre commemoratiu, ple de manifestacions i d’infiltrats i d’inconsistència política. Ple de contradiccions entre els partits independentistes i d’estupideses infantiloides de pati d’escola dels espanyolistes, que abandonen el Parlament quan una cosa no els agrada. Un octubre incert en què els partits independentistes, si és que ho són, es contradiuen tant com poden. Mentre el president de fora clama pel diàleg i per anar a poc a poc, el president de dins atia la protesta i fa ultimàtums a Madrid i alhora engega els Mossos a reprimir aquells que ha atiat. ¿Tan difícil és posar-se d’acord? Avantposar el país als partits? Deu ser la cosa més difícil del món. Deu ser impossible.

El nostre món camina cap al desordre,
la confusió i la brutícia

No parlaré del meu octubre privat, llegint els trobadors i llegint Josep Carner, mirant sèries policíaques sueques mentre esclovello fesolets tendres. No parlaré del meu octubre privat ni de la meva volta per Occitània, fins a Rodez, per veure el museu de Soulages, un pintor que ho veu tot magníficament negre. Un museu fet per arquitectes olotins, net i glacial, perfecte per a l’obra del pintor. No parlaré d’una 'tête de veau' amb salsa 'gribiche' magnífica que hi vaig menjar, ni parlaré dels turons aplanats de l’Aveyron, ni de l’espectacular viaducte de Millau, com una espina dorsal blanca i polida, la resta d’un monstre prehistòric varat entre dues carenes. No parlaré de la netedat i l’ordre de França, segurament fugaç, perquè el nostre món camina indefectiblement cap al desordre, la confusió i la brutícia.

No parlaré de com la Costa Brava està sucumbint davant l’embat del capital i el mal gust i tampoc no parlaré de Sant Feliu de Guíxols, que ara està ballant la dansa de la mort i oblida la tradició i menysprea el patrimoni. No parlaré de res, ni de mi ni dels altres. M’adormiré dalt del cavall com Guilhem de Peitieu i miraré d’escriure un article sobre res: aquest.