La primavera emparaulada

La nostra societat occidental està rendida al diner i al poder

El gener del 2019 ha enfilat la seva recta cap al final. Ha passat el 22, que és Sant Vicenç i el sol toca pels torrents, cosa que, si hem de fer cas a Josep Pla, és mentida. Segons Pla les dites que rimen són mentida perquè ho són, de dites, per la rima i no per la veritat. En aquest cas, no sé si el sol va prou alt per arribar al fons dels torrents, i, en tot cas, això deu dependre de la fondària dels torrents. O sigui que visca la rima! Un 22 de gener jo vaig venir a aquest món, ara ha fet setanta-set anys. Són molts anys, tot i que no em sento pas gens vell. Però són molts anys. Quan jo vaig néixer a la grisa i fosca i glacial Girona de la postguerra, Hitler encara guanyava la Segona Guerra Mundial, i quan es va acabar, jo ja tenia tres anyets. I ara, no m’ho puc creure, jo també, com el gener, he enfilat la meva recta final cap a l’altre món, com diuen, que potser serà aquella nit sense termes ni afegidura d’on vaig eixir, per dir-ho amb paraules de Josep Carner. I amb això he citat els dos grans Joseps de la literatura catalana, el mestre de la prosa i el del vers.

Bé, mentre espero aquesta nit definitiva, no vull pas renunciar a l’esperança, tot i que el nostre món i el nostre país no em donen gaires raons perquè la petita esperança que es lleva cada matí, com deia Péguy, es continuï llevant. El pitjor de tot és que la nostra societat occidental està rendida al diner i, per tant, al poder. A Espanya, el senyor Pedro Sánchez no permet que cap vaixell vagi a auxiliar els pobres nàufrags del Mediterrani, aquest mar que aviat estarà tan ple de cadàvers com de residus de tota mena. Sánchez vol mantenir el poder i busca vots i aliances com sigui, per damunt de la raó, de la justícia i fins i tot de la pietat. Ara començarà aquest judici injust armat contra els presos polítics catalans. Hauran estat més d’un any en presó preventiva, preventiva de què? El senyor Sánchez podia haver-los alliberat. Per què no ho ha fet? Pels vots. Pel poder. Perquè el senyor Sánchez governa en un país que qualsevol gest de justícia o de pura pietat envers uns polítics privats de llibertat fa perdre vots. I per què? Doncs perquè aquests polítics són catalans. Catalunya fa perdre vots. O guanyar-los. Fer alguna cosa en favor de Catalunya els fa perdre. Qualsevol cosa en contra de Catalunya els fa guanyar. La pura irracionalitat. Però Espanya ha sembrat i conreat aquest odi contra Catalunya i ara n’ha de collir els resultats. Veure’s abocada a la irracionalitat.

Espanya ha sembrat i conreat aquest odi contra Catalunya i ara n’ha de collir els resultats

Els polítics catalans, els empresonats, els exiliats i els que fan la viu-viu per aquí, estan tots barallats. També pels vots, és a dir, pel poder, és a dir, en últim terme, pels diners. Catalunya és així. I és decebedor per a la meva petita esperança. Però l’esperança viu més enllà de la raó. I si els nostres polítics es comporten irracionalment això no ha de ser cap obstacle per a l’esperança. El que seria racional, és a dir, el que seria fèrtil de cara al resultat final que, diuen, tots desitgen, un país independent; el que seria racional, deia, és la unió. Tots junts. En aquesta qüestió no hi hauria d’haver partits. Els americans, en la seva guerra d’independència, van encunyar aquella divisa de 'Join, or die!' Doncs això: si no us uniu, morireu. I ara, precisament, el president de fora ha mogut fitxa en contra d’aquesta unió. Em sembla molt trist. És clar que els ofesos d’ERC tampoc no són uns angelets. Tot plegat, lamentable.

El que seria racional, és a dir, el que seria fèrtil de cara al resultat final que, diuen, tots desitgen, un país independent; el que seria racional, deia, és la unió

El PEN català i l’internacional han demanat l’alliberament dels dos Jordis. Per què només la d’ells dos? I la dels altres? És que Romeva o Junqueres no són escriptors? Sí, però són polítics. I el PEN no fa política. Tornem a ser al territori de la irracionalitat. En aquest món, tot és política, i els dos Jordis també són polítics. O no? Què hi feien protestant davant de la conselleria d’Economia? Això no és política? M’estic plantejant donar-me de baixa del PEN. Sí, com el senyor Vargas Llosa. Ell ho ha fet perquè el PEN demana la llibertat de dos presos catalans. Jo ho faré perquè no en tinc prou amb la llibertat de dos, vull la de tots. Em semblen de molt poca categoria moral aquestes distincions bizantines del PEN internacional (i del català).

Però la petita esperança es lleva cada matí. Més enllà de la racionalitat, de l’odi i de la injustícia. Encara que, i torno a citar Carner, jeguin els camins descoratjats, vull creure que, com diu en un altre poema, el nostre cel té, d’alguna manera, la primavera emparaulada.