El dia del Record

Aquest any, que fa cent anys de la guerra, el Remembrance Sunday ha tornat a ser el Remembrance Day

Fa gairebé cinquanta anys, quan vivia a Londres, un bon dia de començaments de novembre, em vaig adonar que, a la universitat, tothom, o gairebé tothom, portava una rosella a la solapa. Una rosella de roba, llavors. Ara són de plàstic. Vaig preguntar per què. Era per commemorar el Remembrance Day. I em van explicar que, cada any, a les 11 hores del dia 11 del mes 11, es recordava el final de la Primera Guerra Mundial. Va ser l’hora, el dia i el mes que es va firmar l’armistici. Finalment, quatre anys de sofriment i de dolor s’havien acabat. Oficialment, esclar, perquè per a molts començava una època de dolor profund i inacabable.

Tal dia 11 de novembre, la reina o algun altre membre de la casa reial es traslladava a Whitehall, i posava una corona de roselles al preciós cenotafi dissenyat per l’arquitecte Lutyens. Hi havia desfilades d’antics combatents, molts encara amb crosses. Vaig llegir l’altre dia, en un diari estranger, perquè a les Espanyes aquestes coses no desperten el més mínim interès, que havien mort els dos darrers supervivents d’aquella guerra terrible, en la qual hi va haver 9,7 milions de soldats morts o desapareguts. Un autèntic horror.

No sé si han vist una pel·lícula de Joseph Losey que porta per títol 'King and country'. A un pobre noiet, un soldat de vint anys, un oficial que visitava les trinxeres li pregunta com és que és allà lluitant. I ell contesta: no ho sé, pel rei i per la pàtria. 'King and country'. Quan sents aquell balbuceig que surt del fons d’aquell xicotet, se’t trenca el cor. Perquè no hi ha cap rei ni cap pàtria que valguin la vida d’un noi de vint anys.

Com que l’11 de novembre gairebé sempre era feiner, es va decidir traslladar el Remembrance Day al diumenge següent, Remembrance Sunday. Però aquest any, que fa cent anys del final de la guerra, s’ha escaigut en diumenge i tots tan feliços. El Remembrance Sunday ha tornat a ser el Remembrance Day.

Vaig preguntar què tenien a veure les roselles amb el final de la guerra. Bé, tothom ho sabia. Tot allò venia d’un poema

Com que sóc de mena curiosa, no havent-hi roselles florides als camps en aquella època de l’any, vaig preguntar què tenien a veure les roselles amb el final de la guerra. Bé, tothom ho sabia. Tot allò venia d’un poema. Un poema escrit per un metge canadenc que, a més, era poeta. Va tenir tal èxit que tot Anglaterra i suposo que tota la Commonwealth van començar a fabricar roselles de paper, de feltre i ara de plàstic i tothom en té una en algun racó de casa. Jo mateix en guardo un parell d’aquells anys feliços de la meva joventut anglesa.

Ja fa uns quants anys, de tot ja fa uns quants anys, em van convidar a unes jornades poètiques a Birmingham. I van coincidir amb el Remembrance Sunday. I com que era diumenge, no hi va haver jornades i el meu amic Sean Haldane, un poeta de debò de qui he perdut absolutament la pista, va decidir que em portaria a passeig. A Oxford, primer, on ell havia estudiat i després a fer un tomb pels voltants. Va fer un dia de tardor esplèndid, arbres daurats i un sol solet que es filtrava entre el fullam. Vam passejar per Oxford, vam entrar als 'colleges', em va ensenyar la casa on vivia Tolkien. Va ser un matí preciós. Després em va dur a dinar a un pub que tenia fama per la seva bona cuina anglesa. Sopa de porros, deliciosa, i faisà farcit amb patates al forn. Era un pub del tot tradicional. Foc encès, cervesa ben tirada, gent del poble endiumenjada. Americanes de 'tweed', gossos ben educats. El meu amic portava la rosella a la solapa, com gairebé tothom en aquell pub. Com que es va adonar que jo me la mirava em va dir que cada any se la posava, que calia recordar tot aquell jovent que havia mort perquè Anglaterra tingués la pau que tenia. Després de dinar, el sol ja declinava. Vam anar fins a l’església del poble, una d’aquelles esglésies tardogòtiques, amb una torre quadrada i massissa. A dins era tota plena de banderes, angleses i dels regiments locals. La guerra encara era ben viva.

A fora, al cementiri, hi havia una creu de fusta, petita. Amb una rosella clavada al mig. Hi deia: Patrick, RAF, 1893-1917. Una nòvia, una germana, encara es recordaven d’ell.

El poema de John McCrae diu, més o menys, que als camps de Flandes hi onegen les roselles entre les creus que assenyalen les tombes dels morts. Una alosa valenta vola i canta però gairebé no se sent per l’estrèpit dels canons. Un vers terrible diu: nosaltres som els morts. I els morts demanen als vius que continuïn lluitant. Que prenguin la torxa que ells els lliuren. Que, si no ho fan, mai no descansaran. Per més que les roselles onegin als camps de Flandes.