A la lluna

Tot allò que 'L’infinit' tenia d’universal, de vagarós, 'A la lluna' ho té de particular, de concret

Si aquest 2019 celebrem el bicentenari de 'L’infinit', el poema més famós de Leopardi, també podem celebrar el bicentenari d’un altre poema breu del poeta de Recanati: 'A la lluna'. Tot allò que 'L’infinit' tenia d’universal, de vagarós, 'A la lluna' ho té de particular, de concret. Els títols, si sabem llegir-los, ja ens diuen que ens trobem davant d’una intenció completament oposada. 'L’infinit' no és un poema dedicat a l’infinit sinó que és un text que, mitjançant una situació, provoca en nosaltres la sensació d’infinit. 'A la lluna', en canvi, és un poema personal, planyívol, sobre la pròpia situació. Ara té un vers més que 'L’infinit', però en tindria un menys si no fos que Leopardi, abans de publicar-lo, hi va afegir dos versos. És un poema que, per a mi, és l’altra cara de la moneda de 'L’infinit'. És també un poema preciós, però no arriba a la perfecció de l’altre. Sempre he pensat que el lloc d’inspiració és el mateix, el 'colle' a prop de casa seva. Aquell turó estimat pel poeta, desert, amb aquella 'siepe' famosa, la bardissa que li privava la vista de l’últim horitzó. Ara, en aquest, és de nit, l’últim horitzó s’ha apagat i, dalt del cel, regna la lluna que ho il·lumina tot amb la seva llum espectral igualadora. Ara no és el turó, ni les bardisses ni els horitzons el que interessa al poeta, sinó la lluna. La lluna consoladora. Leopardi recorda que feia un any va anar a contemplar la lluna, ple d’angoixa, perquè la seva vida era dura, li diu, i encara ho és, no ha canviat. I també li diu, a la lluna, que recordar l’alleuja, encara que sigui el record de la seva pena. El poema, abans, es titulava, en una primera instància, ‘La lluna o el record’. Després, es va titular només ‘El record’. I finalment ‘A la lluna’. Leopardi recorda que feia un any que va anar a explicar les seves misèries a la lluna. Aquest “ara fa un any” té més importància del que sembla. Els aniversaris són el temps del record. Ell mateix va escriure, al seu 'Zibaldone', aquest immens calaix de sastre de més de dues mil pàgines: “És una bella il·lusió la dels aniversaris. Ens consola infinitament, tot allunyant la idea de destrucció i anulació que tant ens repugna”. 'A la lluna' és un poema dedicat al recordar. Quan un és jove, diu al poema, que n’és d’agradable recordar els dies juvenils, “rememorar les coses ja passades, / encar que tristes i que en duri l’ànsia”. I tot això presidit per la lluna, penjada dalt del cel, tenyint de vaguetat els boscos i la pròpia vida. El dolç naufragar en el mar de l’infinit, aquí és una dura supervivència a la llum de la confident silenciosa que ens aconsola.

La vida em va mostrar d’una manera vivíssima la matèria de què està feta: caducitat i separació

L’altre dia, tornant de Saus cap a Sant Feliu, la lluna, una lluna gairebé plena, també penjada sobre nostre, il·luminava els camps i els pobles. Vam parar a sopar a Ventalló i, esclar, els fantasmes de Terenci Moix i de Josep Maria Benet i Jornet se’m van fer presents. La lluna, mentre sopàvem al pati d’El Teatret, es va anar aixecant entre aquells magnífics xiprers que hi ha. També vaig recordar que feia uns anys hi havia trobat en Benet, sopant. La vida em va mostrar d’una manera vivíssima la matèria de què està feta: caducitat i separació. I em ve a la memòria un altre poema de Leopardi: ‘La nit del dia de festa’, que comença així: “Dolça i clara és la nit i sense vent; / calma, sobre els teulats i enmig dels horts, / posa la lluna…” Semblava que Leopardi descrivia aquell pati de Ventalló on sopàvem, penjat jo dels meus pensaments i les meves enyorances. Leopardi surt a contemplar, com sol fer, la nit i el cel nocturn i “l’antiga natura omnipotent, / que em va fer per a l’ànsia. A tu, m’ha dit, / fins l’esperança nego; i més encara: / que no et brillin els ulls sinó pel plany”.

Penso en el pobre Terenci, que ja no hi és, en el pobre Benet que, malalt, de fet tampoc no hi és, penso en la pobra Neus Galí, que va morir d’accident fa dues setmanes i que ara possiblement seria aquí sopant amb nosaltres. Una tènue i càlida olor de fems i de corral que ve de lluny es barreja amb el perfum intens i aspre dels xiprers que tenim al costat. Podríem ser a Recanati. A Leopardi, amb gran feresa se li estreny el cor, “pensant com en el món tot passa avall / sens quasi deixar empremta…” Pensant com el temps s’endú tot accident humà. I li ve aquell so antic de les èpoques mortes de què parlava a ‘L’infinit’. I es pregunta: “On és el so / dels antics pobles? ¿On és el crit dels nostres / avantpassats famosos i l’imperi / d’aquella Roma, les armes i el fragor /que s’escampà per l’oceà i la terra?”