El desert avança

Escric en passat perquè tot està condemnat per la cobdícia i la incompetència i la falta de cultura

Una vegada hi havia, prop del mar, entre Tossa i Platja d’Aro, un poble tranquil i rialler, amb uns certs aires de senyor. De fet, si no hagués estat tancat entre muntanyes, l’Ardenya i les Gavarres, és a dir, si hagués tingut una posició més central a la comarca, n’hauria estat la capital. Era un poble –de fet, tècnicament, una ciutat– civilitzat, amb un passeig que resseguia la platja, ample i plantat de plàtans, amb el terra de sauló, que li donava un color càlid i carnal, com càlids i carnals són els penya-segats més abruptes de la seva costa, amunt cap a Platja d’Aro i avall cap a Tossa de Mar, i penso en la cala de l’Ametller i penso en la cala del Vigatà. Aquesta ciutat va donar persones importants per a la cultura del país, el compositor Juli Garreta i l’escriptor Gaziel, sobretot, però també un president de la Generalitat, Josep Irla, i uns prohoms com Rafael Patxot, mecenes i meteoròleg, i Joan Casas, que va contribuir a la construcció d’un tren fins a Girona. També un pintor potent, Josep Albertí, una mica expressionista, que a vegades fa pensar en Rouault. Aquesta ciutat va tenir la sort de comptar amb dos arquitectes municipals que van entendre el seu esperit i la seva ambició. Un d’ells, el més antic, es deia General Guitart. L’altre era Joan Bordàs. El primer va dissenyar el traçat del passeig, el Casino dels Joves i altres elements públics, com ara la capçalera de la rambleta del Portalet. El segon va intervenir en el passeig dissenyant tot al llarg de la platja un muret que alhora era un banc, amb unes tribunes penjades sobre la platja, acollidores de la convivència, que tenien l’habilitat de trencar la linealitat del muret. Aquestes tribunes estaven emmarcades per uns arcs de forja, amb una silueta d’una barca de vela al capdamunt. També va dissenyar uns bancs per al passeig, amb un doble disseny, uns de més massissos i uns altres més lleugers. Tot plegat donava al traçat de Guitart una originalitat especial. Aquella carnalitat del paisatge i del clima es traduïa en un mobiliari urbà únic que seguia els patrons de Rafael Masó, adaptant-los. Així, la presència del Masó de S’Agaró es prolongava a Sant Feliu, que és de la ciutat que estic parlant, com deuen haver endevinat. La ciutat va tenir la sort que Rafael Masó hi projectés dos edificis, tots dos ara en un estat lamentable. Un d’urbà, a la cantonada de la Rambla amb el carrer Major, l’edifici de La Caixa, fet quan La Caixa era realment una entitat catalana, sensible al país, i l’altre, aïllat, la casa Casas, privada, encarregada a l’arquitecte per aquell prohom del carrilet. Aquesta casa, l’arquitecte se la imaginava com una mata de ginesta florida enmig dels pins, sobre la platja de Sant Pol. Ara està envoltada per blocs d’apartaments, fruit d’aquella febrada dels anys seixanta que va començar a destrossar la Costa Brava. Destrossa que ara sembla que ha entrat en la fase definitiva.

Al final del passeig, allà on arrencava la pujada a Sant Telm, per la part de mar hi havia la continuació del muret de Joan Bordàs, amb les seves tribunes. Per l’altra banda hi havia una placeta deliciosa, la plaça de Ferran Agulló, amb un safareig ple de nenúfars i papirs i peixos que envoltaven una escultura de Joan Rebull, una dona ajaguda, de marbre blanc, que descansava sobre una llosa de pedra grisa, polida per sobre i buixardada pels seus cantells. L’escultura portava per títol Costa Brava, perquè, com deuen recordar, va ser Ferran Agulló qui va batejar la costa que va de Blanes a Portbou amb aquest nom. Tot tenia un sentit.

Un es pregunta com pot ser que coses que són esplèndides, que funcionen, que formen part de l’imaginari de tanta gent, puguin ser arrasades per un ajuntament que vol implantar la seva idea de turisme de masses. Com pot ser? El passeig de Guitart i de Bordàs es va degradant a poc a poc perquè el que es busca, suposo, és arribar a aquell punt que les coses ja no tenen remei i així poder justificar qualsevol disbarat. L’inici de la pujada cap a Sant Telm, la placeta de Ferran Agulló, amb el safareig i l’escultura de Rebull, han desaparegut. També el muret de Bordàs i uns oms tofuts i verds. Al seu lloc, una esplanada de formigó, amb uns llums d’aparcament públic, que baixa fins a la sorra de la platja per una graonada inútil, pensada perquè hi pugui seure la gent en concerts i cantades d’havaneres… He escrit en passat perquè tot està condemnat per la cobdícia i la incompetència i la falta de cultura i de sensibilitat. El desert avança.