L'infinit

Fa dos-cents anys de la redacció del poema 'L'infinito', de Leopardi, de només quinze versos

Giacomo Leopardi, un dels grans poetes europeus, entre la primavera i la tardor del 1819, va escriure el seu poema més famós, 'L’infinito', poema que tots els italians ben educats saben de memòria. O sigui que fa dos-cents anys de la redacció d’aquest poema de només quinze versos. Prop de la casa paterna del poeta, allà on havia nascut i on vivia, hi ha un turó solitari on el poeta anava a meditar. Llavors era un lloc sense gaire vegetació i per això el poeta parla de turó erm, en el sentit d’incultivat. Ara, des fa uns cent anys, el lloc ha estat batejat com a Colle dell'Infinito, i està enjardinat i plantat d’arbres.

El poema és breu però ha generat una gran quantitat d’estudis i comentaris. Leopardi, assegut al turó, davant d’una bardissa que li tapa el primer terme, deixa perdre la vista horitzó enllà i s’imagina uns espais immensos i un silenci i una quietud fondíssims. I sent com els temps passats i els actuals (els de la seva època) li venen al pensament: “i l’etern em revé, i les èpoques mortes”. I en aquesta immensitat se li nega el pensament i li és dolç, diu, naufragar en aquest mar. I res més. Ja he dit que era un poema brevíssim.

D’on li ve tanta fama al poema? Doncs de la sensació d’infinit que provoca en el lector i de la perfecció de la redacció del text

D’on li ve tanta fama? Doncs de la sensació d’infinit que provoca en el lector i de la perfecció de la redacció del text. Quinze versos d’onze síl·labes, separats en dues meitats de set versos cadascuna per un vers on ens diu que davant de tanta immensitat, davant d’aquella imatge de l’infinit, el cor per poc no se li esglaia. Aquí hi ha, per a mi, la clau del poema. A l’original, “ove per poco il cor non si spaura…” Aquesta 'u' de 'spaura' és realment un pou de por, per dir-ho com Ferrater. Una 'u' del tot intraduïble, evidentment. Tot el poema és un joc descriptiu real i imaginari ple de riquesa fònica que s’endú el lector fins al fons d’aquest mar on negar-s’hi és d’una dolcesa extraordinària.

D’on ve la idea del poema? Els savis s’han trencat el cap per trobar fonts d’inspiració temàtica del poema, a més, esclar, de la situació real del lloc d’inspiració. Hi ha un pensament de Pascal que diu: “Le silence éternel de ces espaces infinis m’effraie" [El silenci etern d’aquests espais infinits m’esglaia]. El parentiu de Pascal amb 'L’infinito' no es pot negar, però Leopardi no podia conèixer aquest pensament perquè l’edició completa dels 'Pensaments' de Pascal és del 1844 i Leopardi va morir el 1837. En canvi sí que va llegir, segur, en una antologia de textos que es troba a la biblioteca del seu pare, i que va ser un llibre de capçalera del poeta, un fragment de Rousseau que diu: “[...] l’esprit perdu dans cette immensité, je ne pensois pas, je ne raisonnois pas, je ne philosofois pas: je me sentois avec une sorte de volupté accablé du poids de cet univers; je me livrois avec attendrissement à la confusion des grandes idées; j’amois à me perdre en imagination dans l’espace; mon coeur resserré même dans les bornes des êtres s’y trouvait trop à l’étroit, j’étouffois dans l’univers. J’aurais voulu m’élancer dans l’infini […]" [amb l’esperit perdut en aquesta immensitat, no pensava, no raonava, no filosofava: em sentia ple d’una mena de voluptat, esclafat pel pes d’aquest Univers; em lliurava amb tendresa a la confusió de les grans idees; m’agradava perdre’m amb la imaginació dins l’espai; el meu cor, tancat entre els límits dels éssers, s’hi sentia massa constret, m’ofegava dins de l’Univers. Hauria volgut llançar-me dins de l’infinit]. Jo crec que aquest text sí que va influir en el contingut del poema leopardià. Però Leopardi era un poeta i li va donar una forma incomparable. Va convertir en una obra d’art unes idees o unes sensacions que, a part de Rousseau, ves a saber d’on li venien.

Hi ha un poema de Verdaguer, 'Vora la mar', escrit el 1883, que comença amb una situació paral·lela a la del Leopardi de 'L’infinito': “Al cim d’un promontori que domina / les ones de la mar, / quan l’astre rei cap a ponent declina / me’n pujo a meditar. // Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa / contemplo mon no-res; / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa / m’aixafa com un pes”. Suposo que Verdaguer havia llegit 'L’infinito', perquè Leopardi era un poeta que no havia de ser estrany a un poeta català cultivat. La sensació d’aquest no-res verdaguerià que l’aixafa, que el nega, provocada per aquesta contemplació de la naturalesa en la seva infinitud, sempre m’ha semblat molt leopardiana.

Celebrem, doncs, els dos-cents anys del poema de Leopardi i la seva presència en les nostres lletres.