Notre-Dame

Vaig veure com aquella agulla s’ensorrava, consumida pel foc. Corprès, vaig plorar

Aquest Dissabte Sant volia escriure sobre la Vigília Pasqual, però dilluns al vespre ja vaig veure que canviaria de tema. Notre-Dame, la catedral de París, la perla de la conquilla de l’Île de la Cité, el melic espiritual de França, estava cremant amb unes flames esfereïdores. Vaig seguir en directe l’incendi, vaig veure les torres de fum, més altes que les de pedra. Vaig veure com flames i fum s’entortolligaven a la 'flêche', construïda per Viollet-le-Duc, vaig veure com aquella agulla s’ensorrava, consumida pel foc. Corprès, vaig plorar.

D’alguna manera s’acabava un capítol de la història de la meva relació amb Notre-Dame, llarga i continuada. I em van venir a la memòria algunes de les innumerables visites que hi havia fet. No hi havia viatge a París, més llarg o més curt, que no em portés a aquella nau gòtica entranyable, carregada d’història en majúscula. Les visites se’m barregen en la memòria, esclar, però la primera que veig clara i distinta, va ser la d’un dia que nevava. Estàvem esmorzant en una 'brasserie' al costat de l’Ajuntament, abans d’anar a Notre-Dame, quan una suau cortina de flocs de neu va començar a esborrar la vista de la catedral. Aquella coberta de dues vessants, grisa de plom, d’un gran pendent, aquella coberta que ara cremava despietadament tot el bosc de roures centenaris que la sostenia, va començar a quedar emblanquinada. Quin contrast, la neu i les flames, memòria i realitat! La 'flêche', gràcies a la neu, mostrava la seva filigrana neogòtica amb tots els detalls. El color blanc ressalta els sortints de les formes i aquelles floritures adquirien una presència irreal. Ara veig com es crema la seva estructura sense filigranes, la veig com es trenca i cau sobre un mar de foc.

D’alguna manera s’acabava un capítol de la història de la meva relació amb Notre-Dame, llarga i continuada

Una altra vegada, vam anar-hi a Missa del Gall. L’orgue, aquest orgue construït per un català del Rosselló, Cavaillé-Coll (que va ser el mestre del senyor Aragonès, com li dèiem a casa, constructor de l’orgue de la catedral de Girona, que venia a afinar-nos el piano), sonava amb tota la seva fastuositat i omplia les cinc naus de la primera catedral de França. L’orgue, del temps de la gran restauració feta per Viollet-le Duc, aquell orgue que, aquella nit, tocava els 'Vingt regards sur l’Enfant-Jésus', d’Olivier Messiaen, ¿quedaria mut per sempre més? ¿Es salvaria de les flames i de la immensa escalfor de les brases apilonades sobre la volta, plom fos i tions de fusta? I amb els relleus policromats que narren la vida de Jesús, que comencen amb l’Anunciació i la Visitació i acaben amb la Crucifixió i la Resurrecció, ¿què passaria? ¿L’escalfor faria saltar els vitralls de les rosasses medievals, perquè fondria el plom que unia els vidres? La litúrgia de la Nit de Nadal va ser esplendorosa. L’homilia del cardenal Lustiger, arquebisbe de París, em va emocionar per l’exactitud dels comentaris als textos litúrgics de la festa i, sobretot, pel seu francès, un francès que semblava sortit de Racine o de Corneille. Els acords de l’orgue feien de coixí a unes cançons de Nadal que no coneixia, però que s’assemblaven a les nostres. Tot això cremava ara amb una força incontenible. Veia Notre-Dame com partia en dos les aigües del Sena i l’absis semblava ser la proa que les fendia. I al seu voltant, París, carregat d’història, d’una història que havia passat sobre la catedral no pas sense causar-hi desastres de tota mena, continuava vivint la seva vida, brillant d’insomnis i fúria, com diria Maragall.

Alhora que navego mentalment per la història de la catedral i vaig veient com crema, penso en Maurice de Sully, el bisbe que la va començar i que va traçar en persona el programa iconològic del portal, penso en Pierre de Montreuil, l’arquitecte, el doctor lathomorum (doctor en pedres), com l’anomena la llosa del seu sepulcre, penso en els revolucionaris que van descoronar els reis de la galeria de la façana i després els van baixar i els van fer servir de latrines, penso en la glòria napoleònica del dia de la seva autocoronació, penso en Claudel, que s’hi va convertir. Penso com la vaig fer aparèixer en un poema: "Notre-Dame, cristall d’alè, / la de torres quadrades".

Ara tot cremava. Cremava Notre-Dame, cremaven els meus records, cremava París, com havia volgut Hitler, cremava Europa, vella i resseca com els troncs de roure de la 'charpente'. Em va anar envaint una tristesa incontenible. Vaig pensar en Péguy: 'Étoile de la mer voici la lourde nef / où nous ramons tout nuds sous vos comandements; / voici notre détresse et nos désarmements…'