Espanyol

Molta energia però encara alguna esquerda en l'estrena de l'Espanyol de Machín

Anàlisi de la posada en escena dels blanc-i-blaus amb la nova idea del 3-4-2-1 del tècnic de Sòria

L’Espanyol va marxar de Cornellà-El Prat diumenge a la tarda amb un sentiment contradictori: va transmetre bones sensacions en l’estrena del projecte de Machín a l’RCDE Stadium però va perdre. Certament, el 0-1 davant del Vila-real va ser un cop per als blanc-i-blaus, que miren de recollir algunes de les conclusions positives que deixa el partit. De les moltes, de fet. Era un dia de posar la lupa en les noves intencions de l'equip.

Un 11 amb nous protagonistes

Víctor Gómez a la dreta i Darder en un rol de connector són les principals novetats

No era cap sorpresa que Pablo Machín jugaria amb tres centrals i dos carrilers. Potser el dubte era esbrinar com completaria el primer onze el tècnic de Sòria i per rebre el Vila-real ho va fer amb un dibuix en 3-4-2-1.

Naldo, Espinosa i David López van ser els centrals i els carrils van ser cosa dels joves: Adrià Pedrosa per l’esquerra i Víctor Gómez per la dreta. El del filial va ser la principal sorpresa del tècnic, que va deixar a la grada un dels capitans, Javi López. A dins, l’equilibri va quedar en mans de dos homes: Marc Roca en el rol més de pilota i Víctor Sánchez en el més defensiu. Per davant hi van tenir el Monito Vargas i Sergi Darder, fent una funció híbrida entre la mitjapunta i l'extrem. En atac, a dalt, hi havia Calleri.

Proactivitat defensiva

La pressió alta va ser intensa. L’equip no va tenir por d’exposar-se a camp contrari

Després d’una setmana de treball sense competició, Machín havia afirmat que l’equip sabia quines eren les noves idees. El missatge havia quedat clar. I des del començament es va veure que, efectivament, la idea havia convençut la plantilla, que va sortir a menjar-se el Vila-real. La intensitat defensiva de l’Espanyol va ser altíssima des del principi, amb una pressió arriscada: pressió als centrals de Víctor Sánchez, salt dels carrilers sobre la recepció dels laterals groguets i persecucions a cada pilota que intentaven rebre Cazorla o Iborra per dins.

Quan no es podia robar o condicionar el joc castellonenc, falta i reorganització. L’Espanyol va tenir clar el pla. El problema va ser que al davant va trobar-se un Vila-real que va anar afinant-se amb pilota a mesura que passaven els minuts (esperonat, a més, pel marcador a favor). Ni tan sols el recorregut defensiu de Víctor Sánchez va impedir certs moments d'incomoditat defensiva.

Desajustos en el salt

El talent combinatiu del Vila-real i la falta de rodatge local compliquen la posada en escena del pla

Quan va interpretar el partit, el Vila-real va entendre que podia fer mal a l’Espanyol en accions exteriors. L’acció del gol va venir d’una relació letal entre Rubén Peña i Gerard Moreno. Els dos van obrir una escletxa entre Pedrosa i David López que va trencar l’esquema defensiu. L'interval entre el carriler i el central és un dels riscos dels sistemes amb tres al darrere.

Quan no tenia la pilota, l’Espanyol s’estructurava en un 5-4-1 que mutava a 4-4-2 quan el Monito Vargas havia de saltar a la pressió. L’Espanyol hi anava i hi anava amb fe, però el Vila-real aconseguia moure ràpidament la pilota i connectar amb Gerard Moreno, hàbilment desplaçat a la banda dreta per treure de zona David López. Amb aquest lleuger espai d'avantatge, l'equip de Javi Calleja va anar sobrevivint a l'exigència a què l'obligava l'Espanyol.

El cap de Calleri i els costats d'Iborra

La principal idea ofensiva passava per activar el ’12’ des del joc directe o les centrades

El pla ofensiu buscava sobretot dues coses: aprofitar-se del talent en duels aeris de Calleri i rebre en zones intermèdies, als costats d'Iborra i a l'esquena d'Anguissa i Cazorla. La primera qüestió derivava en dues situacions de joc: els inicis de joc en llarg des del colpeig de Diego López o Espinosa i les centrades a l’àrea (l’Espanyol en va fer 33). Calleri va guanyar 10 duels per dalt però les seves pentinades no van deixar res prou profitós.

L’altra qüestió implicava alguna recepció per dins que no es va produir amb prou continuïtat, ni a través de Darder ni a través del Monito Vargas. Tots dos van ser substituïts, de fet.

El cop d’electricitat va venir amb Víctor Gómez per la dreta (43% del joc es va concentrar pel seu sector), que s’havia buidat tant que va ser canviat a falta d’un quart d’hora per problemes musculars.

Però ni tan sols amb els canvis i l’entrada de Granero (que aportava més arribada a l'àrea que Darder), Ferreyra (per afegir un rematador) i Wu Lei (per donar més ‘punch’ a les arribades per dreta), l’Espanyol va desbloquejar-se en atac. Va ser més cosa d’encert que d’intenció. La ruta recorreguda diumenge és un bon punt de partida per treure punts en el futur.

Esperant l’efecte a pilota aturada

L’estratègia en córners i faltes laterals és una debilitat de Machín i acabarà donant punts a l’equip

L’altre aspecte que queda encara a mig camí són les accions a pilota aturada. És una de les armes a les quals Machín ha donat moltíssima importància en la seva trajectòria al Girona i el Sevilla, i tornarà a ser un aspecte del joc que intentarà cuidar a l’Espanyol. L'equip blanc-i-blau no va poder treure premi dels set córners i del grapat de faltes laterals que va poder picar, però té centímetres i domini aeri com per acabar sent un equip perillós en això.