El City va anunciar valentia des de l’alineació però va trigar 45 minuts a desplegar-la. Li va servir per acabar amb l’exhibició del Barça, empènyer-lo enrere, trencar-lo i començar-lo a intimidar per mantenir-se viu en l’eliminatòria amb un gol d’Agüero. El partit va tenir diferents fases, i el Barça va afrontar-les amb les seves diferents versions: la més àgil amb la possessió, la més implicada defensivament, la més vertical en la transició, la més completa.

El partit va arrencar amb el City intentant pressionar la sortida de pilota del Barça. Pellegrini va avançar el 4-4-2 fins al camp rival per incomodar la recepció dels centrals, que buscaven calma, conscients que movent el rival, conservant la paciència, acabarien trobant espais i homes lliures de marcatge.

I és que el pas endavant del City mai va ser convençut. L’equip anglès hi va anar a mitges, descoordinadament. El Barça, estirant-se bé i ocupant les zones decisives, va anar trobant sempre alguna opció de passada clara i segura. Quan no era el lateral, era Suárez per dins, o Busquets o els interiors. Es tractava de moure bé el rival, fer-lo bascular dues o tres vegades fins a esquerdar-lo.

El City estava massa estirat i no arribava a tot. Hi anava tard i malament. El Barça va triangular amb confiança i va anar progressant en l’atac de manera combinativa, amb molt bon ritme de circulació. Luis Suárez feia la feina fosca d’estirar els centrals ben lluny, Neymar reclamava tota l’atenció de Zabaleta a la banda i Rakitic i Iniesta buscaven l’esquena dels pivots, animant els centrals a conduir si tenien espais per fer-ho. En aquest context, Messi va baixar i va poder rebre amb freqüència i avantatge per dins.

La sagnia era total i l’esperit impulsiu dels homes interiors del City va anar-lo desesperant. Els centrals, sobretot Kompany, van caure en els paranys de Suárez, en una maniobra que els pivots no compensaven bé. Les dues línies anaven descompensades. Hi havia espais per dins.

També en la fase defensiva el Barça va tenir una bona organització, solidària. Neymar i Messi es van situar a l’altura dels migcampistes per mantenir el bloc més compacte. Era inevitable assumir un quatre contra quatre al darrere si Nasri i Silva s’aparellaven amb els laterals, i l’equip necessitava bloquejar-los l’accés. Busquets, Rakitic o Alba van estar atents al salt per mantenir l’estructura sempre sòlida. L’equip no perdia l’ordre, atacava bé i en les poques accions de contraatac recuperava posicions amb generositat.

Però en la segona meitat l’escenari va canviar. El City va sortir amb valentia real, decidit a esquitxar el còmode 0-2 amb què es veia fora de la Champions. Va ajustar la pressió, molt més continguda i protegint els espais centrals, i va afegir mobilitat en la fase ofensiva. Dzeko va ser clau. El bosnià va recular en la seva posició de partida quan el Barça iniciava el joc, deixant sol Agüero en la pressió a Piqué i Mascherano. La idea era no desprotegir tant els pivots i que el Barça no trobés tan fàcilment els homes lliures, com havia fet durant els primers 45 minuts.

I, en atac, Dzeko va buscar més ruptures orientades a la banda, exigint a Piqué en la cobertura d’Alves. Els primers minuts del City van robar, de cop, tota la seguretat al Barça. Els anglesos es van animar i el partit va perdre l’estabilitat que convenia al bàndol català. En un escenari més estirat, el Barça va poder seguir apropant-se a la porteria de Hart, però patia al darrere.

L’exercici de maduresa va ser intentar calmar el partit a través de la possessió, mirant de repetir els patrons que havien funcionat abans. Però l’ajust defensiu del City va complicar la possessió i, de retruc, també la capacitat de saltar a la pressió. Luis Enrique va moure la banqueta més per sobreviure que per tornar a imposar un discurs i només l’expulsió de Clichy al final va tornar a abocar el Barça a l’atac.