Sense aire per dins però ofegats per fora

BarcelonaRes, ni un ritme alt de circulació de la pilota en els primers compassos, ni exagerar els canvis d’orientació per trencar les basculacions rivals, ni acabar amb tota l’artilleria sobre la gespa, ni girar l’equip per acabar amb un 3-4-3 desesperat i abocat a l’atac, va permetre al Barça derrotar el Màlaga. No li va permetre, de fet, ni tan sols fer-li un gol, en una frustració paral·lela a la viscuda a la Rosaleda. Malgrat que el rendiment ofensiu va ser lleugerament millor que en la primera volta, l’espessor blaugrana va ser gairebé idèntica, accentuada per l’errada desafortunada d’Alves que va acabar sent dramàtica (com va passar a Anoeta amb l’autogol de Jordi Alba). El Barça va ser incapaç d’esquerdar un engranatge defensiu impecable dels homes de Javi Gracia que haurien pogut ampliar la victòria en algun contraatac. Al final, impotent 0-1 per als de Luis Enrique, que desaprofiten una oportunitat de dormir líders i posar pressió al Madrid.

Tot es va teixir des de la incapacitat del Barça d’atacar el 4-4-2 precís i dens d’un Màlaga expectant i amb les idees clares. Els andalusos van convidar el Barça a jugar per fora, li van oferir les bandes per orientar-li l’atac lluny de la zona central, on era impossible triangular. Messi i Neymar no van entrar en joc, ni per dins ni per fora, i tampoc Suárez, aïllat entre centrals. Els interiors tampoc trobaven el seu forat i els laterals tenien poca alternativa a centrades que no trobaven rematador. Ni els canvis d’orientació bruscos ni la diagonal de Messi per activar la zona allunyada van portar perill.

Perquè, en paral·lel a defensar-se, el Màlaga va sortir al contraatac amb molta eficàcia. Javi Gracia va enviar una de les seves dues referències a estirar la defensa enrere, a amenaçar l’espai a l’esquena, i va provocar que sobretot Piqué estigués molt exigit en la cobertura (Juanmi o Samu García van ser els més hàbils en això). Aquest gest obria el segon espai que buscava el quadre malagueny: la zona interior, la que quedava entre línies, entre els centrals i Busquets o els interiors. La segona referència, o algun dels migcampistes que podien incorporar-se a l’atac (especialment Darder o Horta), ocupava la zona d’enllaç i donava clarividència al contracop, accelerat també per la insolència de Castillejo per banda esquerra. La inestabilitat blaugrana era majúscula i l’equip, tot i dominar la possessió, no aconseguia atacar amb prou ritme. Es va perdre l’agilitat en la circulació, van començar les presses, els canvis d’orientació precipitats i, per tant, el distanciament entre línies. En el desert verd, el Màlaga va sentir-se més còmode que el Barça.

Quan quedava mitja hora, les substitucions de Rakitic i Pedro van aportar més profunditat a l’equip per oferir opcions de passada a Messi, que ja es movia més per dins per participar en el joc, però l’invent no va trencar el mur andalús, sempre sòlid. Tampoc la sacsejada final, amb l’entrada de Mascherano i el gir al 3-4-3 desesperat. L’equip va seguir encallat en una teranyina que recorda la de Simeone de l’any passat.