La ‘signorina’ i la promesa professional

Fa només dos anys que la Juve té primer equip femení i ja domina un futbol italià que fa dècades va obrir oportunitats úniques a jugadores catalanes

“En aquella època hi havia pocs equips a Espanya que oferissin una oportunitat mínimament professional. Jo jugava al Sant Gabriel i tot just començava a destacar a la selecció catalana. No va ser fàcil prendre la decisió de marxar a Itàlia. Només tenia 18 anys, però m’oferien un bon salari, un pis i una experiència a l’estranger. Era una oferta impensable aquí”. Va fer les maletes i va instal·lar-se a Torí. Va estar-se quatre temporades al Torí FC. Núria Guàrdia relata a l’ARA l’experiència que va viure al calcio femminile en la prèvia del Juventus-Barça (20.30 h, Barça TV) que donarà el tret de sortida a la Champions per al conjunt català, flamant subcampió de la competició europea.

L’emoció de la final històrica disputada l’any passat a Budapest contra el Lió marcarà el camí en aquesta edició per a les blaugranes, que debutaran contra l’equip més potent d’Itàlia. La Juve ha guanyat la Serie A en les últimes dues edicions. Són les úniques que ha jugat, de fet, perquè fins al 10 d’agost del 2017, la Vecchia Signora no tenia primer equip femení. Va beneficiar-se d’una maniobra de la Federació Italiana, que va obrir una via directa a la màxima categoria als clubs professionals de la Serie A i la Serie B. La Juve va adquirir la plaça del Cuneo, que renunciava al seu lloc en aquella lliga que començava a professionalitzar-se, i va amagar en divisions inferiors la resta d’equips del Piemont -inclosa l’altra Juve, un equip femení històric creat el 1978 i que no té res a veure amb el club juventí-. La Juve bona, entrenada per l’exdavantera Rita Guarino, va construir un equip amb les millors internacionals italianes i alguna incorporació estrangera i va quedar campiona en la seva primera temporada oficial. L’any passat 39.027 persones van omplir el Juventus Stadium en la victòria bianconera per 1-0 contra la Fiorentina, el seu gran rival a la lliga.

Reanimada pel bon paper al Mundial de França, Itàlia està tornant a viure un moment de dolçor del seu futbol femení, que dècades enrere ja havia viscut temporades de certa glòria. Des del 2008 ha augmentat les llicències en un 40% i, de les prop de 26.000 que la federació té comptabilitzades ara, més de la meitat omplen els teixits de la base. Al calcio, però, sempre li havia faltat alguna gran gesta a nivell de seleccions -va rondar els podis europeus en els campionats dels anys 80 i va aconseguir dos subcampionats el 1993 i el 1997- i en clubs -ni el Bardolino ni el Torres van arribar mai a vèncer els grans d’Europa- per acabar de guanyar prestigi continental, però mai va deixar d’avançar. Entrebancadament, però anava fent. “Els clubs no estaven ben gestionats. Un equip que un any lluitava pel títol l’any següent patia per evitar el descens. Les jugadores es movien allà on hi havia diners. Cap projecte era prou estable”, explica Guàrdia. Que s’hagi millorat en això ha redreçat el rumb d’un calcio que, malgrat tot, sempre havia resultat atractiu per a la futbolista de casa nostra. I el talent català també era vist amb bons ulls al país de la bota.

Li va passar a Núria Guàrdia. Era una migcampista de retall elèctric i última passada. La seva destresa tècnica va cridar l’atenció del Torí en un torneig de Setmana Santa. El Sant Gabriel sempre voltava i havia anat a Itàlia a jugar. Uns mesos més tard, va ser el Torí el que va jugar a Sant Adrià, i allà es va concretar el fitxatge que canviaria la trajectòria esportiva de Guàrdia. Molts anys abans, el 1988, li va passar el mateix a Ángeles Parejo, a qui el Torí va captar durant un torneig amistós a Catalunya. Parejo va canviar el Sabadell per una fitxa de 300.000 pessetes per jugar a Itàlia. S’hi va quedar tota la vida, fins que es va retirar als 42 anys convertida en tota una llegenda . Però qui sempre ha presumit de tenir l’honor d’obrir el camí del professionalisme és Conchi Amancio Sánchez, que amb només 15 anys -el 1973- va deixar Madrid per jugar al Gamma 3 de Pàdua. Va jugar més de 20 temporades a Itàlia, va guanyar lligues i, diuen, va fer més de 600 gols. Molta més trajectòria que aquesta signorina Juve que avui s’enfrontarà al Barça als setzens de final de la Champions.