Misc 02/10/2013

2030: l'extinció de la pobresa extrema?

i
Nicholas D. Kristof
4 min

Imagineu-vos haver de triar només un dels vostres fills perquè se salvi, mentre deixeu els altres confrontats amb la mort. Una de les experiències més colpidores que he viscut com a reporter va passar a Cambodja, on vaig conèixer una dona la filla de la qual acabava de morir de malària i que havia quedat a càrrec de set fills i néts. La dona, Nhem Yen, em va ensenyar la seva única mosquitera antimalària i em va relatar com cada vespre donava voltes i més voltes a quines criatures encabir-hi i quines deixar-ne fora, exposant-les als mosquits de la malària. Aquesta és la mena de pregunta atroç que es veuen obligades a afrontar les famílies a causa de la pobresa.

Al llarg de milers de generacions la gran majoria de la humanitat ha viscut vides breus i analfabetes marcades per les malalties, les discapacitats i la pèrdua de fills. El 1980, sense anar més lluny, una lleugera majoria dels habitants del planeta vivien en condicions d'extrema pobresa, és a dir, sobrevivien amb menys d'1,25 dòlars actuals al dia.

Tanmateix, en un moment en què d'arreu del món ens arriben notícies depriments que ens parlen de disfuncions i crisis, des de Síria fins al nostre propi Congrés, aquest és un àmbit en què s'han assolit avenços espectaculars. La proporció de persones que viuen en condicions d'extrema pobresa al món s'ha reduït des d'una de cada dues el 1980 fins a una de cada cinc avui dia, segons dades del Banc Mundial. L'objectiu a hores d'ara és haver reduït aquesta proporció fins a gairebé zero l'any 2030.

Hi seguirà havent pobresa, esclar, de la mateixa manera que als Estats Units encara n'hi ha massa. Però la subsistència en condicions extremes, al caire de l'abisme i sota un sostre de palla, amb els fills sense educació i moribunds, passarà de ser típica a ser pràcticament inexistent només en el transcurs de la meva vida adulta.

Vet aquí una cosa més important que els improperis dels congressistes i el sostre de deute: els nous plantejaments estan salvant milions de vides de criatures a l'any. El 1990, més de 12 milions d'infants morien abans dels 5 anys. Aquesta xifra s'ha reduït i actualment és de prop de 6 milions. Bill Gates, que juntament amb la seva dona va constituir una fundació que és pionera en la distribució de les vacunes i els medicaments que salven aquestes vides, m'assegura que en el transcurs de la seva existència aquest nombre davallarà per sota d'un milió. L'analfabetisme retrocedeix i la tecnologia s'estén. Avui dia hi ha més persones al món que tenen telèfon mòbil que no pas lavabos.

Però fem un parèntesi per plantejar una pregunta escèptica que és tan despietada com habitual: ¿té cap importància que sobrevisquin més criatures als països pobres? ¿No tindrà com a resultat una explosió demogràfica que provocarà fam o guerres i més morts?

És una objecció freqüent, però equivocada. Quan disminueix la mortalitat infantil i les famílies saben que els seus fills sobreviuran, és més probable que en tinguin menys i que hi inverteixin més recursos. Hi ha un camí ben conegut que condueix del descens de la mortalitat infantil al descens dels naixements. Per aquest motiu, a Bangla Desh la mitjana de fills per dona ha disminuït fins a 2,2.

Hi ha malalties antiquíssimes que estan desapareixent. És probable que durant els propers anys s'eradiquin la dracunculosi i la pòlio. A molts països s'ha aconseguit controlar la malària i el desenvolupament d'una vacuna pot reduir encara més la mortalitat per paludisme. La sida també retrocedeix. L'any passat, al sud del continent africà, vaig entrevistar fabricants de taüts que em van dir remugant que el seu negoci estava en recessió perquè la sida ja no es cobrava un nombre tan gran de vides.

D'altra banda, la caiguda de la mortalitat per si sola no posa de manifest tots els avenços, perquè les malalties no només maten persones, sinó que també en deixen de discapacitades o improductives, i arruïnen l'economia d'una zona. Era molt habitual que els pobres es quedessin cecs per alguna malaltia o fossin incapaços de treballar perquè no es podien procurar unes ulleres per llegir. Avui dia tenen moltes menys probabilitats de quedar-se cecs i moltes més probabilitats d'aconseguir unes ulleres.

Aquests èxits no són únicament conseqüència de la feina dels donants occidentals o dels col·lectius que proporcionen ajuda. Alguns dels progressos més importants són conseqüència del creixement econòmic de la Xina o de l'Índia. Quan els pobres poden trobar feina, surten de la pobresa pels seus propis mitjans.

Rajiv Shah, administrador de l'agència d'ajuda dels Estats Units, es declara optimista i creu que el 2030 s'haurà eradicat la pobresa extrema. Tot i això, assenyala que cada vegada caldrà concentrar més els esforços en països que es queden enrere, com ara el Congo. Els col·lectius que ofereixen ajuda humanitària són habituals en països com Ruanda o Malawi, on és fàcil treballar, però són escassos a l'est del Congo o a les muntanyes dels nuba del Sudan, on es necessita ajuda desesperadament però les condicions de treball poden ser perilloses i primitives.

Malgrat els progressos, aquest any una enquesta del Centre de Recerca Pew ha revelat que la partida dels pressupostos que més volien retallar els nord-americans era "Ajuda als necessitats del món". Potser un motiu que ho explica és que els col·lectius que presten ajuda humanitària i els periodistes ens centrem tant en els problemes que fem creure equivocadament a l'opinió pública que la guerra contra la pobresa i les malalties s'està perdent.

Així doncs, reconeguem que encara ens queda molta feina per fer -i que la pobresa a casa nostra ha de ser una prioritat de la política interior-, sense deixar per això de celebrar un triomf de la humanitat. Pot ser que, finalment, el món de pobresa extrema i malalties que ha caracteritzat la vida de la majoria de persones al llarg de la història s'estigui esvaint.

stats