El meu fill jihadista

Des de la mort del Rasheed he analitzat minuciosament tots els records buscant alguna pista del que el va portar a anar-se’n de casa per lluitar a Síria. Què és el que no vaig saber veure?

Vaig agafar amb força el telèfon mentre, enmig de les interferències, intentava entendre el que m’estaven dient. Després d’un moment de silenci la veu a l'altre extrem de la línia em va dir: “Em sap greu, el seu fill ha mort”.

Era la trucada que temia des de feia mesos. ¿Com els explicaria a les germanes del Rasheed que el seu germà, combatent de l'anomenat Estat Islàmic, havia mort en un bombardeig aeri en algun lloc de la frontera entre Síria i l’Iraq? Com contestaria les seves preguntes? Jo no tenia cap resposta. Ni tan sols tenia el seu cos per poder-lo plorar. L’única cosa que volia era abraçar-lo per última vegada i dir-li adeu.

El Rasheed va néixer el 26 d'abril de 1996 en una ciutat de Gal·les on he viscut la major part de la meva vida. Vaig rebre una educació anglicana però, poc abans dels 20 anys, em vaig convertir a l'islam; la nova fe em va donar consol i va dotar de sentit la meva vida després d'una infància difícil. L'home que vaig conèixer més tard i amb qui em vaig casar era també musulmà, d'Algèria. La vida dels membres d'una minoria musulmana en una petita ciutat de províncies no és fàcil i, per això, ens vam traslladar a Birmingham.

Després d’un moment de silenci la veu a l'altre extrem de la línia em va dir: “Em sap greu, el seu fill ha mort”

El Rasheed era un noi alegre i impulsiu capaç d’entusiasmar-se gairebé amb tot. Tenia els ulls grossos i verds i un somriure que li il·luminava tota la cara. A vegades era entremaliat i gastava bromes a les seves germanes, que cridaven i el perseguien per tota la casa. Ell esclafia en grans riallades. Érem una família sorollosa, una mica esbojarrada de vegades, però era la meva i eren els meus fills. Jo els estimava i érem feliços.

Birmingham –la ciutat més multicultural de la Gran Bretanya, amb una barreja de col·lectius blancs, asiàtics, somalis i àrabs– semblava un bon lloc perquè els nostres fills s’hi sentissin integrats. Tot i els problemes típics de criar-se en un barri pobre, el Rasheed treia molt bones notes. Va anar a la universitat durant un temps però després es va inscriure en uns cursos d’enginyeria elèctrica. Semblava que tot li anava bé i parlava del negoci que volia muntar.

A principis del 2014 les coses van començar a canviar. El meu marit i jo teníem problemes de parella, i el Rasheed va començar a tancar-se en ell mateix. El nano divertit i alegre es va anar convertint lentament en un noi distant de 18 anys. Es va deixar créixer els cabells, abans sempre pentinats, i ara portava una melena encrespada. Abans duia texans descolorits i dessuadores amb caputxa, però ara preferia pantalons de jòguing amples i una túnica tradicional llarga.

El Rasheed va insistir fins i tot que li escurcés la vora dels pantalons perquè li quedessin just per damunt dels turmells. A mi això m’irritava perquè m’agrada seguir la moda. Però també em preocupava perquè sabia que era la imatge que volen donar els que adopten una interpretació estricta de l'islam.

El Rasheed acostumava a assistir a la mesquita local amb el seu pare. Era una mesquita moderada, freqüentada per immigrants de primera i segona generació procedents de països asiàtics i àrabs. Però el Rasheed va començar a cansar-se dels habituals de la mesquita, gent gran i cultivada, i va buscar correligionaris més joves en una altra mesquita coneguda per la seva doctrina més conservadora.

El Rasheed va començar a tancar-se en ell mateix. El nano divertit i alegre es va anar convertint lentament en un noi distant de 18 anys

No havia sigut mai aficionat a la lectura, però aleshores el Rasheed va començar a llegir àvidament i portava a casa llibres islàmics de què jo mai havia sentit parlar. També va començar a fer dejuni més sovint, fora del període del Ramadà. Això va provocar tensions perquè no compartia els àpats familiars. Com que la nostra relació ja era tibant, no vaig insistir-hi perquè no volia més discussions.

Va ser un any complicat, i jo estava molt amoïnada pels alts i baixos del nostre matrimoni. Al final, el meu marit i jo vam resoldre les nostres diferències, però el Rasheed encara es va distanciar més de nosaltres. Els mesos passaven i ell semblava esgotat i inquiet, com si l'esforç de mantenir la serenitat ja fos massa per a ell.

De vegades em feia l’efecte que ja no el reconeixia, però de vegades entreveia un flaix del que era abans. Tenia l'esperança que sota aquella angoixa d’adolescent encara hi hagués el Rasheed. Finalment, al desembre vaig tenir la sensació que tornava a sortir el sol. De sobte, el Rasheed semblava més tranquil i optimista. Va començar a sortir amb els amics d’abans. Em vaig treure un pes de sobre: fos el que fos, ho havia superat.

Un dia, el Rasheed em va deixar un regal al meu coixí: un collaret de diamants amb una nota que deia: “Per a la mama. No hi ha prou or ni pedres precioses per demostrar el gran valor que tens per a mi. T’estima, Rasheed”. Havia recuperat el meu fill.

Fins al cap d’un temps no em vaig adonar que aquest canvi no volia dir que jo l’hagués recuperat; al darrere hi havia una cosa trista i sinistra. El Rasheed havia entrat en aquella fase de la radicalització en què es preparen per marxar. És com quan els malalts de depressió decideixen suïcidar-se. A vegades semblen més animats després de prendre la decisió i inspiren a la família i amics una falsa sensació de seguretat.

Ara sé que el regal del Rasheed era la seva manera de dir-me adeu.

El divendres 29 de maig del 2015 va començar com qualsevol altre dia, però va ser l'última vegada que vaig veure el meu fill. Sense petons. Sense una nota. Senzillament se’n va anar. El Rasheed es va allunyar de la vida que havia compartit amb nosaltres enduent-se només la roba que portava posada i deixant enrere tot el que coneixia.

Després de deu setmanes d’angoixa, el Rasheed em va dir que era a Síria. Quan ho vaig sentir, vaig saber que m’havia de preparar per al pitjor

Molt neguitosos, vam informar la policia de la seva sobtada desaparició. Mentre la policia investigava, una ombra planava damunt nostre. Enteníem per què ens havien de fer preguntes, però érem conscients de les seves sospites: ¿sabíem més del que dèiem? Tot plegat només feia que aguditzar el nostre sentiment de culpa per no haver sabut interpretar els indicis i aturar-lo d'alguna manera.

La policia ens va demanar que miréssim una gravació de les càmeres de vigilància de l'aeroport en què es veia un jove a punt d’embarcar en un vol cap a Turquia. Em vaig mirar fixament les imatges borroses. No hi havia dubte: era el Rasheed.

De la paralització vaig passar a la ràbia. ¿Com havia sigut capaç de fer-me una cosa així?

Després de deu setmanes d’angoixa, el Rasheed finalment es va posar en contacte amb mi a través del WhatsApp. Em va dir que era a Síria. Quan ho vaig sentir, vaig saber que m’havia de preparar per al pitjor.

Però també vaig haver de triar. Podia continuar enrabiada amb el Rasheed per les decisions que havia pres i córrer el risc que mai més tornés a posar-se en contacte amb mi. O podia conservar la calma i mantenir viva la nostra relació amb l'esperança que al final recuperaria el seny. Vaig decantar-me per aquesta última opció.

Sabia que en qualsevol moment podrien matar el Rasheed i vaig lluitar contra el dolor de la mort anunciada

De tant en tant, però, semblava que hi hagués un raig d'esperança. En una conversa amb la seva germana, va dir: “Si m'he equivocat de camí, prego a Déu que me n’aparti”.

¿Tenia dubtes? ¿Era la seva manera de demanar ajuda, una sortida?

Durant els mesos següents, en què em comunicava amb el Rasheed a través de trucades telefòniques i SMS, vaig intentar desesperadament guanyar la batalla pel cor i la ment del meu fill. Em vaig aferrar al vincle que abans teníem. El nen que vaig criar ja no existia, però quan parlàvem sempre em deia mama.

Un dia em va comentar, una mica violent, que un líder de l’Estat Islàmic li havia fet la proposta de buscar-li una noia que fos jihadista. Em va dir que li feia una mica de por conèixer la noia i la idea del matrimoni. Em va preguntar què en pensava. Què li podia dir? Malgrat tot, encara necessitava l'aprovació de la mare.

El grup de què formava part vivia dominat per la por constant dels bombardejos aeris, després dels quals havien de buscar els supervivents entre la runa. Em va explicar que els obligaven a presenciar decapitacions públiques, que servien d’avís dràstic per a qui es plantegés desertar. Mai em va explicar què li demanaven que fes –li controlaven les trucades telefòniques–, però quan el seu pare va insistir, va dir que una vegada l’havien enviat al bastió oriental de l'Estat Islàmic, Raqqa, per “visitar Bashar al-Assad”. Vam interpretar que havia participat en la lluita contra les forces governamentals sirianes.

Em va explicar que els obligaven a presenciar decapitacions públiques, que servien d’avís dràstic per a qui es plantegés desertar

Sabia que en qualsevol moment podrien matar el Rasheed i vaig lluitar contra el dolor de la mort anunciada. No hi cap manual per als pares en un cas així.

I aleshores vaig rebre la trucada.

Des de la mort del Rasheed he analitzat minuciosament tots els records buscant alguna pista del que el va portar a anar-se’n de casa per lluitar a Síria. Què és el que no vaig saber veure?

Les pistes eren difícils de desxifrar; els contextos sempre donaven peu a altres explicacions totalment innocents. Buscant respostes, he conegut famílies de tot el món que han tingut els mateixos problemes a l’hora d’identificar els senyals d'alarma. Com que molt sovint hi ha un historial de problemes de salut mental, els pares veuen les conductes agitades, l'agudització de l’ansietat o l'aïllament social a través d'aquest prisma, i no s’adonen que són indicis de radicalització.

En el cas del Rasheed, els indicis van ser el canvi d’aspecte i la seva decisió d'anar a una mesquita diferent. Vist amb retrospectiva, hauria d'haver investigat més el seu distanciament del grup social que freqüentava i possiblement també de la mirada vigilant del seu pare. Potser vaig interpretar, ingènuament, els canvis del Rasheed com la seva manera d’explorar per forjar-se una identitat lluny dels seus pares. Ha sigut el pitjor error de la meva vida i el principal motiu de penediment. Però pregunteu a qualsevol pare o mare d'un adolescent: ¿ho hauríeu fet millor?

Al Rasheed no el puc fer tornar. Però he trobat consol ajudant altres famílies a processar experiències com la meva. Necessitem un lloc on les famílies tinguin la sensació que les escolten i entenen, i on puguin parlar sense por dels prejudicis, les crítiques o la vergonya. Si instaurem un clima de confiança entre famílies, col·lectius i governs tindrem la capacitat de resistència necessària per derrotar el terrorisme.

*Families for Life és una organització sense ànim de lucre dedicada combatre la radicalització i oferir suport a les famílies de joves jihadistes