29/10/2015

Europa t’espia

4 min
Europa t’espia

Quan fa dos anys Edward Snowden va revelar detalls de l’exhaustiu programa de vigilància d’Amèrica, a Europa molta gent va pensar que la reacció seria un augment de la transparència i una supervisió més intensa dels serveis de seguretat. Els països europeus, empesos a reaccionar contra el terrorisme, estan fent passos en la direcció oposada.

Recentment França ha aprovat una llei molt controvertida sobre la vigilància que permet intrusions molt importants, sense una autorització judicial prèvia, en la vida privada de les persones sospitoses i de les que s’hi comuniquen, viuen o treballen al mateix lloc o fins i tot que són casualment a prop seu. El 16 d’octubre el Parlament alemany va aprovar una nova llei de retenció de dades que obliga els operadors de telecomunicacions i els proveïdors del servei d’internet a retenir les dades de connexió fins a un període de deu setmanes. I el govern britànic vol augmentar les atribucions de les autoritats per dur a terme una vigilància massiva i una recollida en bloc de dades interceptades.

Mentrestant, Àustria es proposa discutir un projecte de llei que permetria a una nova agència de seguretat operar amb un control extern reduït i recollir i emmagatzemar dades de comunicacions fins a un període de sis anys. Els Països Baixos es plantegen una legislació que permeti una vigilància exhaustiva de totes les telecomunicacions, la recollida indiscriminada de metadades i la desencriptació i intrusió en ordinadors de persones no sospitoses. I a Finlàndia el govern fins i tot es planteja canviar la Constitució per debilitar la protecció de la intimitat amb l’objectiu de facilitar l’aprovació d’una proposta de llei que garanteixi als serveis militars i d’intel·ligència la facultat de dur a terme una vigilància electrònica massiva amb una supervisió mínima.

D’aquesta manera, els governs traeixen una llarga tradició política i judicial que a Europa proporciona una àmplia protecció a la privacitat. El Tribunal Europeu de Drets Humans fa temps que sosté el principi segons el qual la vigilància interfereix en el dret a la intimitat. Tot i que el tribunal accepta que l’ús d’informació confidencial és essencial per combatre les amenaces terroristes, ha sostingut que la recollida, l’emmagatzematge i l’ús d’aquesta informació haurien de ser autoritzats només en circumstàncies específiques i excepcionals, i que han d’anar acompanyats d’unes salvaguardes legals adequades i una supervisió independent. Durant dècades el tribunal ha aplicat de manera sistemàtica aquest principi quan ha hagut de jutjar la conducta de diversos països europeus que combatien grups terroristes d’àmbit nacional.

Més recentment, a mesura que les noves tecnologies han anat oferint més vies per incrementar la vigilància i la recollida de dades, el tribunal ha reiterat la seva posició en un seguit de casos rellevants contra diversos països, entre els quals hi ha França, Romania, Rússia i la Gran Bretanya, que han sigut condemnats per haver infringit el dret a la vida familiar i privada, que segons la interpretació del tribunal també engloba “la integritat física i psicològica d’una persona”.

L’any passat el Tribunal de Justícia Europeu va fixar límits sobre la retenció de les dades de telecomunicacions. Invalidant una directiva de la Unió Europea per la seva innecessària “interferència àmplia i particularment greu en el dret fonamental del respecte a la vida privada” i a la informació personal, aquest tribunal va reafirmar el lloc destacat que la privacitat ocupa a Europa.

Moltes de les polítiques de vigilància que s’han adoptat recentment a Europa no s’ajusten a aquests criteris legals. Pitjor: moltes de les noves mesures invasives serien aplicades sense cap mena de supervisió judicial prèvia que establís si són legals, proporcionades o necessàries. Això crea un risc molt clar d’aplicacions arbitràries i abusos governamentals.

Si els governs i els Parlaments europeus no respecten principis fonamentals i obligacions judicials, les nostres vides seran molt menys privades. La nostra capacitat de participar d’una manera efectiva en la vida pública també està amenaçada, perquè aquestes mesures restringeixen la llibertat d’expressió i el nostre dret a rebre informació, incloent-hi la d’interès públic. No totes les persones que informen de situacions il·legals tenen el coneixement tècnic que tenia el senyor Snowden. Moltes tindrien por de ser descobertes si es posessin en contacte amb periodistes, que al seu torn perdrien fonts valuoses, cosa que posaria en perill la seva capacitat de revelar conductes il·legals tant en l’esfera pública com en la privada. Els Watergates només es poden donar quan els informants se senten protegits.

La vigilància massiva indiscriminada també pot afectar la privadesa advocat-client i la confidencialitat mèdica. Un podria pensar-s’ho dues vegades abans d’anar a veure un advocat o un metge sabent que les autoritats -i les empreses privades- estan al corrent de les seves comunicacions i els seus moviments.

És essencial, doncs, que els països europeus proporcionin tres salvaguardes bàsiques.

Primer, la legislació hauria de limitar la vigilància i l’ús d’informació de manera que es respecti estrictament el dret a la intimitat tal com es detalla en la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional sobre els Drets Civils i Polítics, els criteris europeus de protecció de dades, la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Segon, hi ha d’haver uns procediments rigorosos per a l’anàlisi, l’ús i l’emmagatzematge de qualsevol informació obtinguda, i les persones que estan sotmeses a la vigilància haurien de tenir l’oportunitat d’exercir els seus drets legals d’apel·lació.

Tercer, les agències de seguretat han d’operar sota un control independent i una supervisió judicial. Això requerirà la facultat de supervisió intrusiva per als Parlaments i una judicatura que estigui involucrada en el procés de presa de decisions per garantir la transparència.

El terrorisme és una amenaça real i requereix una resposta efectiva. Però adoptar mesures de vigilància que soscaven els drets humans i l’estat de dret no és la solució.

stats