Martingales autoritàries

2 min

Catedràtica d'Afers Internacionals a la New SchoolPer què tan sovint els partidaris més ferms de les teories de la conspiració són dictadors? Els dictadors són gairebé sempre persones d’allò més peculiars, però val la pena preguntar-se: són les falòrnies un tret necessari dels governs autoritaris?

Havent-me criat a la Unió Soviètica, tinc una sensibilitat particular pels efectes de les teories científiques perverses. Stalin negava la genètica mendeliana i fins i tot la teoria de l’evolució de Darwin en favor de les teories falses de Trofim Lissenko, el biòleg soviètic que creia que els trets humans eren adquirits, no heretats. Amb el suport de Stalin, Lissenko va sumir la biologia soviètica en un pou d’extravagància durant dos decennis. Nikita Khrusxov va posar fi a l’estalinisme, però va tenir la seva pròpia perversitat teòrica personal. Es creia un grup d’enginyers i geòlegs empedreïts que sostenien que les bombes atòmiques soviètiques podien servir per canviar el curs dels grans rius a fi de redirigir-ne l’aigua a l’agricultura en lloc de deixar que es 'perdés' a l’oceà Àrtic. Val a dir que l’experiència de Rússia amb el xarlatanisme autoritari no és ni de bon tros exclusiva. Hitler va fer seva una 'ciència' racial pertorbadora que va sumir el món en la foscor i va conduir a l’Holocaust.

En l’actualitat, la mateixa atracció per les idees falses alimentada per la paranoia empeny molts dirigents autoritaris a avalar teories de la conspiració i deixar de banda el sentit comú. El president turc Recep Tayyip Erdogan, per exemple, ha decidit no escoltar els economistes que aconsellen que s’apugin els tipus d’interès en resposta a la caiguda dràstica de la lira. La seva postura no té ni cap ni peus des del punt de vista econòmic, però és inseparable de la seva convicció que actors externs malintencionats –que normalment actuen a través dels mercats financers– conspiren contra el seu règim. Ara bé, potser cap mandatari actual no és tan sensible a les teories de pa sucat amb oli com el president dels Estats Units i aspirant a líder autoritari Donald Trump. D’ençà que és a la Casa Blanca, Trump ha relacionat reiteradament les vacunes i l’autisme, malgrat les proves empíriques aclaparadores que desmenteixen que hi hagi cap relació. També ha negat el vincle contrastat entre l’activitat humana i el canvi climàtic i ha assegurat en repetides ocasions, desatenent les protestes d’incomptables economistes, que els dèficits comercials són un senyal de la feblesa econòmica dels Estats Units. Trump també sembla convençut que l’FBI i els mitjans de comunicació conspiren per derrocar-lo. En aquest sentit, ha adoptat el que l’historiador Richard Hofstadter va denominar un “estil paranoic” de política. Potser és això el que acosta Trump al president rus Vladímir Putin, que també es pensa que el món trama contra ell.

Tanmateix, fins i tot les creences falses més arrelades acaben topant amb la realitat. Els que es neguen a reconèixer el món tal com és –tant li fa si l’observen des de Moscou, Washington o els llocs que sigui– acabaran perdent el poder que intentaven protegir amb la seva negació.