28/02/2016

Diferències impositives entre autonomies

4 min

Si vostè és una persona soltera, de menys de 65 anys, sense fills, que només percep rendes del treball i té una renda anual que se situa entre els 16.000 i els 30.000 euros, on enguany pagarà més per l’IRPF és a Catalunya. Si la seva renda se situa entre els 45.000 i els 110.000 euros, on pagarà més és a Extremadura, i si està entre els 160.000 i els 600.000 euros, on l’IRPF li pujarà més és a Cantàbria. En canvi, si vostè resideix a la Comunitat de Madrid, en tots els casos esmentats és on pagarà menys.

També es poden trobar diferències rellevants en les quanties pagades per altres impostos segons l’autonomia on es liquidi el tribut, com, per exemple, en l’impost sobre el patrimoni, en l’impost sobre successions i donacions i en l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.

Tota aquesta informació està detallada en el Panorama de la fiscalidad autonómica y foral 2016, publicada pel Consell General d’Economistes Assessors Fiscals (REAF-REGAF), que es va presentar la setmana passada.

Els impostos esmentats tenen el seu rendiment cedit parcial (l’IRPF) o totalment (els altres enumerats) a les comunitats autònomes, que, a més a més, tenen un cert grau de competència normativa sobre aquests impostos que els permet variar la tarifa, entre altres elements tributaris. Aquesta és la raó de les diferències impositives entre les autonomies.

No analitzaré les causes de les disparitats impositives, que es poden deure a la insuficiència financera que ocasiona l’actual sistema de finançament autonòmic, com a Catalunya, o poden ser causades per raons polítiques. En canvi, sí que vull comentar els efectes que poden provocar aquestes diferències interterritorials.

Arran de la presentació de l’informe, algunes veus qualificades van alertar que aquesta diversitat fiscal perjudica la competitivitat de les autonomies amb impostos més alts i causa competència fiscal entre els diferents territoris, cosa que provoca la mobilitat d’empreses i contribuents. Per tant, es demana que la pròxima reforma del finançament autonòmic posi mesures per evitar aquesta disparitat impositiva.

És veritat que el fet que hi hagi diferències interterritorials en la quantia dels impostos pagats pot provocar la mobilitat del capital, de les empreses i, en general, dels contribuents per buscar impostos més baixos. No obstant això, s’ha de precisar que la mobilitat té costos i, per tant, perquè tingui lloc els beneficis fiscals del canvi de localització han de superar aquests costos, la qual cosa fa necessari que l’estalvi fiscal sigui considerable. El capital és el factor productiu que es mou amb uns costos més baixos, però per aquesta raó l’impost de societats està en mans de l’Estat.

En el cas de l’IRPF, el prototipus de contribuent esmentat amb una renda anual de 30.000 euros si resideix a Catalunya pagaria un 6% més que si ho fa a Madrid. Així doncs, les diferències fiscals entre les autonomies no són gaire significatives (entre la més cara i la més barata se situen de mitjana al voltant del 8%), per la qual cosa es pot suposar que la mobilitat fiscal causada serà baixa i que el seu benefici no superarà els seus costos (allunyar-se de la família i dels amics, canvi de casa i potser de feina, etc.). Així mateix, una càrrega fiscal més alta també pot significar més bons serveis públics, un factor a tenir en compte quan es canvia de residència.

Pel que fa a si aquestes diferències fiscals poden afectar la localització empresarial, cal dir que els impostos són només un dels molts factors que incideixen en la localització de les empreses. N’hi ha d’altres: proximitat als mercats, diferències salarials, economies d’aglomeració, regulacions laborals i ambientals, preu del sòl, infraestructures, etc., i segurament el factor fiscal no és el més important.

En conseqüència, la pel que sembla imminent reforma del finançament autonòmic, una vegada hi hagi nou govern a Espanya, no hauria de fer minvar l’autonomia tributària que tenen actualment les autonomies. Està demostrat empíricament que l’autonomia tributària incrementa l’eficiència perquè fa el cost de la despesa més visible per al ciutadà, per la qual cosa pot castigar electoralment els governs que gasten de manera ineficient. És a dir, facilita la rendició de comptes. Així mateix, fomenta la disciplina fiscal, ja que els governs autonòmics han de suportar el cost de les seves polítiques tributàries. Països com els Estats Units, el Canadà o Suïssa són exemples que demostren que les diferències fiscals entre territoris dins de l’Estat són compatibles amb l’eficiència, el creixement i el benestar econòmic.

El govern català no liderarà la futura reforma del finançament autonòmic com havia fet fins ara. Ho trobo encertat perquè, ara mateix, el seu objectiu és establir la hisenda d’un estat. No obstant això, mentre Catalunya formi part de l’estat espanyol interessa que el sistema de finançament autonòmic sigui com més favorable millor als catalans. Per tant, sí que haurà d’evitar que amb l’excusa de reduir les ineficiències causades per les diferències impositives entre les autonomies, es disminueixi la seva autonomia tributària i s’incrementi, una vegada més, la centralització. En tot cas, l’objectiu hauria de ser just el contrari: que l’autonomia tributària augmentés, principalment en el vessant de la gestió tributària.

stats