Madrid i el discurs de la modernitat

AMadrid l’aire és fi com un estilet, malgrat la calor ja cansada de finals de setembre. És una ciutat peculiar, una barreja de caràcter de poble -entotsolat i orgullós- planant sobre una urbs de perfil imponent i, això s’ha de tenir en compte, estructura antiga. Sempre he dit que a Madrid li falta una passada per la modernitat. Acaben de posar en marxa el seu Bicing, elèctric perquè diuen que la ciutat fa pujada, i encara no tenen els carrils específics: els ciclistes se la juguen. El trànsit de Madrid s’ha quedat en un model de mobilitat dels anys noranta. Tenen aquelles rotondes que, si les volguéssim a Barcelona, no ens cabrien enlloc: avingudes immenses en ple centre. Ara parlen de reduir el trànsit, però fa dos dies Tita Cervera s’abraçava als plàtans del Paseo del Prado perquè hi havia un pla de desforestació que posava els pèls de punta. Adoren els cotxes.

Ells no són conscients de la falta de modernitat. Però aquesta és la clau de la disputa amb Barcelona: no pas la grandària, ni la potència financera, ni els diners abocats, que en això no podem competir. La baralla és de modernitat. La primera envestida va ser molt interessant: Madrid va voler imposar la Movida com a paradigma -un moviment autocontingut que havia fet tard a la revolució dels 70- i va generar un discurs segons el qual, a partir del 1980 (primer govern Pujol), Barcelona havia entrat en la decadència nacionalista. Era el moment del Titanic d’Azúa. Felipe governava precisament amb un programa de modernitat, i van estar a punt de guanyar-nos, però aleshores van entrar els Jocs Olímpics i va quedar clar que aquesta lliga era nostra. El projecte espanyol va acabar enfangat amb Bankia i la prevalença de la llotja del Reial Madrid (escombrat de la modernitat pel Barça de Guardiola). Ara mateix el candidat socialista a l’alcaldia diu que vol desfermar una nova Movida. Espanya pensa cap enrere.

La segona modernitat la va encarar Ruiz-Gallardón, l’alcalde més maragallià de Madrid, que volia fins i tot ser olímpic. Era la modernitat de la dreta, més digestiva i més faraònica: no va poder crear un “model Madrid” d’urbanisme. L’exministre va endeutar la ciutat amb lleugeresa i la comprensió dels madrilenys, que confiaven que el govern els hi resoldria amb un decret. Mentrestant disfruten d’una obra esplèndida: el Madrid Río, un parc lineal que voreja el Manzanares i cobreix la M-30. La gent hi fa l’esport urbà que no té cabuda enlloc més -a Madrid no s’hi veu ni un runner - perquè Madrid és una ciutat hostil al xandall. Brollen aromes mediterrànies dels arbustos. És preciós. I el cel de Madrid el corona amb magnificència.

Però hi ha una altra construcció de la modernitat que és més preocupant. És el discurs del Museu Reina Sofia, dirigit per Manuel Borja-Villel, antic hoste barceloní. El volia veure justament ara que el MNAC ha canviat la col·lecció (no l’he vista encara en viu, tot i que és cert que ahir l’ARA hi va dedicar una edició especial) perquè un museu és un discurs polític, de la mateixa manera que una ciutat és una intenció de futur. Borja-Villel, igual que Pepe Serra al MNAC, sap jugar amb les obres per dir coses: són contemporanis, són intel·ligents. Multipliquen els significats. I ara tenen discurs sobre èpoques que se superposen. Entrem al Reina Sofia: en una paret, El garrot vil, de Casas; a l’altra paret, els gravats de Goya. És la mateixa Espanya vista des de fora i des de dins: excel·lent. Llavors anem cap a una modernitat que arribarà fins avui, passant per les avantguardes i fent un circuit a part amb Picasso, el Gernika i la guerra.

Resulta que el 80% és obra catalana, inserida en un discurs espanyol, excepte en una saleta que es diu Noucentisme, un raconet. Domini català silenciat fins als anys seixanta, just després de la represa adjudicada a Dau al Set. Sobta la capacitat d’absorció del capital cultural català, sense donar ni les gràcies: som la modernitat espanyola. Hi ha sales senceres on tot és català i enlloc es diu que ho sigui. Això també és Madrid. I tanmateix es percep una altra textura en la pintura espanyola, una altra pesantor, com si volgués ser més dramàtica. Per cert, vaig visitar un petit museu encantador -el del Romanticisme-, un museu que aquí no tindrem mai, i t’adones de la importància de la continuïtat. Del pes del poder i de la meravella de la continuïtat, un fil que només trenca, ai las, Franco.

Pel que fa a la resta, Madrid està molt lluny de Catalunya: ara mateix els preocupa que Artur Mas i la resta de polítics que es van reunir divendres a Palau hagin fet servir la paraula astúcia. No n’acaben de treure l’entrellat, ells que es creuen que ho saben tot, del procés.