En una visita a Falset, amb aquell paisatge aspre i alhora generós de les vinyes enfilades als turons, el meu guia em va fer notar que no hi havia filferrades. Les finques es toquen amb tan sols alguna fita que en marca els límits, invisible per qui no la sàpiga. Em va advertir que, quan veiés un tros emmarcat per tanques, podia posar la mà foc que era propietat d'un espanyol. Els catalans, va dir, en tenen prou guardant l'escriptura en un calaix i parlant amb el veí per dir-li "Fins aquí lo teu". Vaig pensar en les masies ara emmurallades de la costa, on els nou-rics russos estableixen fortaleses com qui construeix un búnquer. Cada terra fa sa guerra. La manera d'estar en el món és un conjunt molt subtil de gestos, una mena de tronc central que organitza la societat entorn d'uns valors transmesos de generació en generació. I, al voltant, perifèries diverses -les filferrades dels viticultors espanyols- que comencen el seu procés d'integració, lent, porós. Per sobre, les lleis que estableixen la vigència d'un ordre més o menys pactat per la col·lectivitat.
Si les lleis es fan molt lluny d'aquesta comunitat, o sense tenir-la en compte, és fàcil que l'ordenament vulneri la tradició local. I que, amb el temps, l'esborri. Tenir poder o no tenir-ne per fixar aquesta mena de lleis no és, doncs, banal. Avui basta que els vents del Congrés de Diputats bufin centralistes perquè l'aparell legal destrueixi els fonaments catalans. Pensem en la llei d'unitat de mercat que ens ve a sobre: quan Madrid esgrimeix la paraula unitat n'hi ha per tremolar. Sembla que no passa res, però per sota es van trencant tènues lligams de la societat catalana amb la història i amb la terra.
Quan vaig escriure la Crònica de la independència , una ficció sobre una Catalunya lliure l'any 2027, em vaig esforçar a descriure canvis en el món educatiu, econòmic, de treball, etc., que eren impossibles d'implantar amb les competències autonòmiques. M'interessava demostrar que ens organitzen des de Madrid, perquè l'autonomia consisteix a descentralitzar la gestió i mantenir la decisió a Espanya. Vegeu la llei Wert. I ho aprofito per dir que la proposta federal del PSOE manté vigent el sistema de "Catalunya paga, Andalusia mana i Madrid decideix".
Una de les coses que el llibre canvia és l'ús del temps: els horaris, un tema que ara s'està plantejant amb intel·ligència a la societat i en aquest diari. Els horaris comercials són un model de convivència, tant en la intimitat familiar com en el conjunt social. El model que jo posava era de tancament esglaonat: a les 6 a la feina, a les 7 els comerços, a les 8 els equipaments culturals. És del tot racional, està més o menys vigent als països europeus i el vaig viure durant la meva joventut a l'Argentina. La vella reivindicació de les 8 hores en un cicle de feina, lleure i descans només té sentit si el lleure és llarg i compacte. Deixem de treballar quan mentalment desconnectem, i això es produeix si pleguem del tot. Si el gest es produeix a les 8 del vespre, la vida s'escurça, la família se'n ressent i el consum cultural disminueix.
L'horari demencial dels espanyols, trencant el lleure en trossos, fa la vida més curta i més pobra. Curiosament només permet amb comoditat les efusions comercials: pots comprar al migdia -o sortint a quarts de nou!- però al vespre ja no tens ganes de cultura, ni de res. No és estrany que els índexs culturals siguin més baixos que els dels països racionals. A Buenos Aires, per exemple, els centres comercials estan oberts en diumenge i fa feredat veure com s'hi acumulen centenars de joves que no són capaços de trobar una altra diversió que no sigui veure aparadors: si a la criatura humana la deixes comprar, compra. Però això també escurça metafòricament la vida. I no vaig contra el comerç, sinó contra el comerç com a sinònim de lleure.
Sabem que aquests horaris ens vénen del franquisme, que no vacil·lava a empitjorar la vida per tapar les mancances d'un règim cruel. Calia doble jornada laboral. Però estic segura que els horaris s'han mantingut per l'aversió espanyola al canvi i també perquè és un timing que s'ajusta a les apetències del funcionari madrileny. Que això resulti en pitjors resultats escolars, entre altres coses, no importa a ningú. Catalunya no podrà recuperar els seus horaris europeus mentre no sigui mestressa de la seva organització social. Una manera de produir, una manera de disfrutar, aprendre i crear, una manera de comprar i vendre. Estic descrivint una nació. Ara falta que sigui lliure.
