Misc 15/06/2014

Interessos, ideologia i clima

i
Paul Krugman
4 min

Sobre l’escalfament global provocat per l’activitat humana hi ha tres coses que sabem prou bé. Primera: si no prenem mesures immediates per limitar les emissions de diòxid de carboni, les conseqüències seran terribles. Segona: des del punt de vista estrictament econòmic no hauria de ser tan complicat prendre les mesures necessàries: si es fa bé, el control d’emissions potser alentiria una mica el creixement econòmic, però no gaire. Tercera: malgrat tot això, l’actuació política en aquest terreny topa amb moltes dificultats.

Però per què és tan difícil actuar? És per culpa dels interessos creats?

He reflexionat sobre aquest tema i he arribat a una conclusió sor- prenent: no és només una qüestió d’interessos creats. D’interessos d’aquesta mena sí que n’hi ha, i tant, i tenen un paper molt important; els diners invertits pels sectors que controlen els combustibles fòssils han estat fonamentals per fer veure que la ciència del clima no és prou solvent. Però els interessos econòmics no tenen tant pes com sembla. El que fa que sigui tan complicat adoptar unes mesures racionals davant del canvi climàtic és una altra cosa: una barreja tòxica d’ideologia i aversió a l’intel·lectualisme.

De tota manera, abans d’entrar en aquest tema, vull fer una puntualització sobre l’aspecte econòmic.

Com ja he assenyalat en articles anteriors, tots els estudis mitjanament seriosos que s’han fet -fins i tot un que ha finançat fa poc la Cambra de Comerç dels Estats Units, poc sospitosa d’ecologisme- conclouen que l’impacte econòmic de les reduccions de les emissions de carboni seria moderat. L’experiència pràctica apunta en la mateixa direcció. A la dècada del 1980, els conservadors afirmaven que qualsevol mesura per frenar la pluja àcida tindria uns efectes econòmics devastadors; però, en realitat, el comerç de drets d’emissió va funcionar molt bé en el cas del diòxid de sofre i amb un cost mínim. Des del 2009 els estats del nord-est dels Estats Units apliquen un programa de comerç de drets d’emissió de diòxid de carboni que ha fet baixar aquestes emissions dràsticament, mentre l’economia creixia més de pressa que a la resta del país. L’ecologisme no és incompatible amb el creixement econòmic.

Però, tot i així, ¿protegir el medi ambient no representa un cost per a determinats sectors i regions? Sí, en efecte, però no tan elevat com sembla.

Penseu, per exemple, en la “guerra contra el carbó”, de la qual s’ha parlat tant. És veritat que prendre’s seriosament l’escalfament global vol dir sobretot reduir (i amb el temps eliminar) l’energia obtinguda del carbó, cosa que afectaria les zones del país on l’extracció d’aquest mineral és font de nombrosos llocs de treball. Preò el que poques vegades es diu és que, d’aquests llocs de treball, ara en queden molt pocs.

A finals de la dècada del 1970 als Estats Units hi havia més de 250.000 miners del carbó. Però des d’aleshores el nombre de llocs de treball s’ha reduït a una tercera part, no perquè hagi baixat la producció de carbó -ha pujat considerablement-, sinó perquè ara prové de mines a cel obert on es necessiten molt pocs treballadors. En aquests moments, la mineria del carbó representa només una setzena part de l’1% de tots els llocs de treball nord-americans. La desaparició total de la indústria del carbó destruiria menys llocs de treball dels que es perdien cada setmana de mitjana durant la recessió del 2007 al 2009.

En altres paraules: l’autèntica guerra contra el carbó o, si més no, contra els miners del carbó, va tenir lloc fa una generació, i no la van fer els ecologistes d’esquerres sinó la mateixa indústria minera. No cal dir que, per motius econòmics, als propietaris de mines i de centrals elèctriques de carbó els interessa obstaculitzar les polítiques mediambientals, però, tot i així, aquests interessos creats tampoc tenen tanta influència. Així doncs, ¿per què hi ha una oposició tan forta a les polítiques contra el canvi climàtic?

Per entendre-ho, mireu-vos l’escalfament mundial des del punt de vista de qui tota la vida s’ha pres seriosament l’escriptora Ayn Rand i sempre ha cregut, per tant, que està molt bé això de buscar la satisfacció dels propis interessos sense cap mena de mirament i que el govern sempre és el problema, mai la solució. I vet aquí que, de sobte, apareixen uns científics que afirmen que la voluntat de satisfer els propis interessos, si no es controla, destruirà el món i que la intervenció de l’estat és l’única solució. Qualsevol intervenció que es proposi, per molt favorable que sigui als mercats, serà un desafiament a la visió del món del liberalisme individualista.

I la reacció natural és la negació: una negació enfurismada. Llegiu o mireu qualsevol debat sobre política mediambiental: segur que us sobtarà el verí, la ràbia, dels negacionistes.

El fet que al darrere de la inquietud pel canvi climàtic hi hagi el consens del món científic empitjora encara més les coses, perquè atia l’aversió a l’intel·lectualisme, que sempre ha tingut molta força en la vida nord-americana, sobretot entre la dreta. En el fons, no és gens sorprenent que tants polítics i comentaristes polítics de dretes hagin recorregut de seguida a les teories de la conspiració, a acusacions segons les quals milers d’investigadors de tot el món s’han confabulat en un frau enorme amb l’objectiu de justificar l’acumulació de poder en mans de l’estat. Al cap i a la fi, la dreta no ha confiat mai en els científics, d’entrada no li han caigut mai bé.

Així doncs, si volem plantar cara a l’escalfament global, l’autèntic l’obstacle és la ideologia econòmica, reforçada per l’hostilitat contra la ciència. En part, això ens facilita les coses: en realitat no hem d’obligar la gent a assumir grans pèrdues de diners. Però sí que hem de derrotar l’orgull i la ignorància deliberada, i això sí que és difícil.

stats