Misc 31/08/2014

La caiguda de França

i
Paul Krugman
4 min

François Hollande, el president de França des de l’any 2012, podria haver sigut un bon contendent. Va ser escollit per al càrrec amb la promesa de deixar enrere les polítiques d’austeritat que impedien la fràgil i insuficient recuperació econòmica europea. Tenint en compte que la justificació intel·lectual d’aquestes polítiques era força pobra i que semblava que aviat caurien pel seu propi pes, Hollande podria haver liderat un bloc de països que promoguessin un canvi de direcció. Però no ha sigut així. Un cop arribat a l’Elisi, el nou president francès de seguida va cedir totalment a les creixents demandes d’austeritat.

Tampoc es pot dir que sigui un titella sense caràcter. Aquesta setmana Hollande ha pres decisions molt importants. Però, malauradament, no eren decisions en l’àmbit econòmic, malgrat les desastroses conseqüències cada vegada més evidents de les mesures d’austeritat a Europa. Fins i tot el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, està demanant un canvi de rumb. Però no: Hollande ha concentrat totes les forces a purgar el seu govern de tots aquells membres que s’atrevissin a qüestionar la seva servitud a Berlín i Brussel·les.

Ha sigut un espectacle remarcable. No obstant això, cal tenir en compte dos elements per apreciar-lo en tota la plenitud. Primer, que el conjunt d’Europa està vivint moments molt difícils. Segon, que, tot i el desastrós panorama general, la situació de França és molt millor del que es podria pensar llegint les notícies. França no és Grècia, ni tan sols Itàlia, però sí que s’està deixant maltractar com si es tractés d’un cas perdut.

Sobre Europa: com els Estats Units, la zona euro (els 18 països que tenen l’euro com a moneda comuna) es va començar a recuperar de la crisi financera del 2008 a mitjans del 2009. Però, quan va sorgir la crisi del deute del 2010, per obtenir crèdit alguns països europeus es van veure obligats a aplicar retallades molt estrictes en la despesa i a apujar els impostos a les famílies treballadores. Mentrestant, Alemanya i altres països creditors no van fer res per compensar la pressió financera i el Banc Central Europeu, a diferència de la Reserva Federal o del Banc d’Anglaterra, tampoc va introduir cap mesura extraordinària per fomentar la despesa dels particulars. En conseqüència, la recuperació europea es va estancar l’any 2011 i, de fet, mai s’ha arribat a reprendre realment.

En aquests moments, Europa ho està passant pitjor que quan va patir les conseqüències de la Gran Depressió. I és possible que encara hagin d’arribar més males notícies, ja que Europa té tots els números d’estar caminant cap a la mateixa trampa deflacionista en què està encallat el Japó.

I França, quin paper té en aquest context? Constantment ens arriben notícies que parlen sobre el caos i la desestructuració de l’economia francesa, molt deteriorada per uns impostos elevats i per la regulació del govern. En aquest sentit, xoca bastant veure les xifres reals, perquè no es corresponen gens ni mica amb la història que ens expliquen. La trajectòria de França no és favorable des de l’any 2008 (en realitat, ha caigut per darrere d’Alemanya), però la mitjana de creixement del seu PIB és molt millor que la mitjana europea, i supera no tan sols les economies empobrides del sud d’Europa sinó també alguns països creditors, com Holanda. Pel que fa a l’ocupació, les xifres també són força bones: un adult en edat de treballar té moltes més possibilitats d’aconseguir una feina a França que no pas als Estats Units.

D’altra banda, la situació de França tampoc sembla tan dèbil. No té un dèficit comercial elevat i pot demanar préstecs amb unes taxes d’interès històricament baixes.

Així doncs, per què França té tan mala premsa? Es fa difícil no pensar en motivacions polítiques: França és un gran país amb un estat del benestar generós, dos elements que, segons la teoria del lliure mercat, haurien de dur cap al desastre econòmic. I això és el que surt als mitjans: la catàstrofe, encara que les estadístiques diguin el contrari.

I, encara que lidera el Partit Socialista francès, sembla que Hollande es cregui aquesta campanya de desprestigi que respon a motius ideològics. Encara pitjor: el president francès ha entrat en un cercle viciós en el qual les polítiques d’austeritat frenen el creixement econòmic, i aquest creixement limitat s’interpreta com un senyal que França necessita encara més austeritat. És una situació molt trista, i molt injusta per a França.

Avui l’economia europea es troba en una situació molt delicada. En la meva opinió, Draghi és conscient de la gravetat de les circumstàncies. Però el BCE només pot actuar fins a cert punt i, a més, Draghi tampoc té gaire marge de maniobra si no és que els líders polítics estan disposats a discutir l’ortodòxia dels pressupostos ajustats i del hard money (grans contribucions econòmiques que condicionen les polítiques). I, mentrestant, l’actitud d’Alemanya resulta incorregible. La resposta oficial del govern alemany davant la sacsejada de l’executiu francès va ser afirmar que “no hi ha cap contradicció entre la consolidació i el creixement” (però, ep, l’experiència dels últims quatre anys no compta, encara creiem que l’austeritat facilita el creixement i l’expansió).

Europa necessita desesperadament que el líder d’una gran economia (una que estigui en bones condicions) es planti i denunciï que l’austeritat està destruint les perspectives econòmiques del Vell Continent. Hollande podria i hauria d’haver sigut aquest líder, però finalment no ho ha sigut.

I si l’economia d’Europa segueix estancada, o fins i tot retrocedeix, què passarà amb el projecte europeu, aquell gran esforç a llarg termini per assegurar la pau i la democràcia a través d’una prosperitat compartida? Fallant a França, Hollande també està fallant a tot Europa, i ningú sap fins a quin punt les coses poden anar a pitjor.

stats