Aquesta vaca podria ser la teva mare

No podem dir que no sabem. Sabem. Coneixem la realitat dels escorxadors

Fa mesos vaig llegir una notícia el relat de la qual no puc treure ara dels meus somnis. Dues de cada cent vaques que van a l'escorxador estan embarassades i arriben a la mort en avançat període de gestació. La transformació immediata de la vaca en capital (en carn, en pell, en ossos, en sang) és més beneficiosa que el cost d'esperar que la vaca doni a llum el vedell i l'alimenti. En el moment de ser sacrificada, el vedell segueix viu al seu ventre. El fetus mor, en moltes ocasions, quan la vaca està sent esquarterada. L'article científic afirmava que resulta impossible prevenir el patiment del fetus. Mentre que la vaca (si és sacrificada per un ritual no-halal) rep una descàrrega elèctrica destinada a atordir-la durant el sagnat i esquarterament (no diguem que això és una mort indolora), el vedell, afirmava la investigació, arriba plenament conscient a la mort. El vedell assisteix, doncs, a l'assassinat industrial de la seva mare. El seu naixement és, per dir-ho així, provocat per la mort de la seva progenitora. El fill vetlla per ella, contempla la seva mort i, només després, és assassinat al seu torn. La vaca es transforma en carn i derivats. El vedell es tira a les escombraries. En el meu cervell dorment el relat es transforma en un somni: en un escorxador les sales recorden les dels patis del col·legi on vaig estudiar, una vaca està sent sacrificada i quan l'estan obrint en canal els carnissers troben un vedell viu que els mira. Jo observo l'escena i vull córrer cap al vedell, recollir-lo perquè no caigui. Però no puc. Aquesta imatge torna diverses vegades a mi després del son. Aquesta vaca, em dic quan em desperto, podria ser la teva mare i aquest vedell podries ser tu.

Menjar carn m'exigeix la ignorància de tot el que sé. L'oclusió de la meva pròpia memòria

Tots dos, l'humà i el boví, som, al capdavall, mamífers placentaris dotats d'un sistema cognitiu complex: sentim i hi sentim, hi veiem, olorem, estimem. Vaig passar la meva infantesa en un poble de Cantàbria envoltat de vaques a les quals dèiem pel seu nom. Vaig veure néixer diversos vedells. Vaig veure'ls caure de la vagina de la vaca a terra com si es desplomessin. O sortir del cos d'una vaca asseguda, a poc a poc, com espeleòlegs que descobreixen amb sorpresa un altre món al final d'un túnel. He vist la placenta penjant del cos de la vaca com un humit impermeable rosa del qual el vedell es desprèn per néixer. I he vist altres vedells enredant-se amb les placentes com si fossin 'drag queens' ensopegant amb les seves pròpies boàs rosades, les seves potes massa llargues i fràgils, com talons als quals encara no s'han acostumat. Cada nit, quan la meva tieta munyia les vaques, jo els aguantava la cua. Cadascuna tenia el seu caràcter: algunes eren amables, altres esperaven a tenir-te a prop per clavar-te empentes amb el coll. De vegades la meva tieta girava una de les mamelles mentre munyia i jo obria la boca per rebre, de lluny, un raig de llet calenta que m'aterrava sobre la llengua. Les gotes em saltaven sobre la cara. L'olor de llet agra, del fenc del pasturatge i del pèl de les vaques es barrejava durant dies amb el de la meva pròpia pell. M'agradava netejar-los els ulls perquè no tinguessin mosques. M'impressionaven les seves pestanyes arrissades. I la seva llengua, tan llarga com una mà que acarona una altra mà. Cada nit la meva àvia i jo baixàvem pel camí del campanar amb una garrafa plena de llet encara calenta. A l'arribar a casa, la meva àvia recollia la capa de nata de la superfície i amb ella feia, com si doblegués un guant blanc de làtex, una petita mantega en forma de mitja lluna.

Em pregunto com i per què segueixo menjant carn.

Aquesta fricció, aquest antagonisme, entre saber i actuar, entre memòria i projecció del futur, entre sentiment i desig és la condició pròpia de la necropolítica

Després d'haver estat vegetarià durant anys, vaig tornar a menjar carn de mamífers el 2014, quan vaig començar a injectar-me dosis de testosterona de manera regular. Amb una desconcertant precisió gairebé matemàtica, quan havien passat divuit hores després d'haver-me administrat 250 mg de cipionat de testosterona, sentia com el meu cos vegetarià es convertia sense previ avís en un llop per als meus congèneres quadrúpedes. Jo que sempre havia detestat la textura del múscul entre les dents, em despertava obsessionat amb la idea de menjar-me un filet. La metabolització de la testosterona en el cos produeix un litre més de sang, amb els seus corresponents glòbuls vermells, i demana un suplement de proteïna. Però no hi ha excusa. Hi ha proteïnes vegetals.

Menjar carn m'exigeix la ignorància de tot el que sé. L'oclusió de la meva pròpia memòria. L'oblit del que he sentit i après. A canvi d'un petit confort de carnívor testosterònic. De la facilitat d'un gest comercial. Aquesta fricció, aquest antagonisme, entre saber i actuar, entre memòria i projecció del futur, entre sentiment i desig és la condició pròpia de la necropolítica. No podem dir que no sabem. Sabem. Coneixem la realitat dels escorxadors. Coneixem la realitat de les fronteres. Veiem cada dia el que està passant a la Mediterrània. I escollim seguir menjant. Seguir votant. No hi ha excusa. No hi pot haver excusa.

Aprenguem-ne del còndor i del voltor, animals carronyers als quals el discurs cultural, carregat sens dubte de la culpabilitat de la nostra capacitat per exterminar i destruir, ha dotat injustament de mala premsa. Aprenguem com ells a posar-nos sobre la cúpula de la cadena tròfica, però no com a grans predadors sinó com a netejadors ecològics. Aprenguem-ne de la planta i de la seva capacitat per trencar les molècules de clorofil·la amb la llum per transformar la matèria inorgànica en orgànica. Aprenguem-ne de les colònies d'arbres que comparteixen i distribueixen l'aigua a través de les seves arrels. Aprenguem-ne del cuc que fa amb la terra una orgia. Aprenguem-ne de la màquina i de la seva potència per alimentar els seus circuits amb electricitat. Siguem còndor, siguem voltor, siguem planta, siguem arbre, siguem cuc, siguem màquina.