Josep Fontana: l'home i l'historiador

Saber escriure bé un bon llibre d’història no és fàcil, i ell hi excel·lia

RAMON ARNABAT
RAMON ARNABAT

Pocs poden discutir avui que Josep Fontana ha estat un dels grans historiadors europeus de la segona meitat del segle XX, tant per la seva tasca historiogràfica com per la seva labor de transferència del coneixement, des de la dirigida a la comunitat científica fins a l’orientada a la ciutadania. Els seus llibres, articles, conferències, entrevistes... han ajudat molt els historiadors, però també la gent del carrer. Som molts els que en aquests darrers anys esperàvem amb delit llegir els seus escrits o les entrevistes que li feien per tenir eines que ens ajudessin a entendre millor el complex món en què vivim.

Des del punt de vista historiogràfic, la seva aportació a la història de Catalunya i d’Espanya és clau i ens ha ajudat a comprendre des de la crisi de l’Antic Règim i la revolució liberal fins al franquisme i l’anomenada Transició. Segurament Josep Fontana és el millor historiador del segle XIX català i espanyol. El seu plantejament de la història com una successió de cruïlles on res està predeterminat i la necessitat d’escoltar les veus baixes de la història són claus per “pensar històricament”, que deia Pierre Vilar, són claus per entendre el nostre present i pensar el nostre futur.

Darrerament Fontana ha realitzat un enorme treball historiogràfic sobre el món del segle XX i ens ha llegat dues síntesis fonamentals i monumentals i que haurien de ser de lectura obligatòria per a qualsevol persona interessada en la història: 'Por el bien del imperio' (2011) i 'El siglo de la Revolución' (2017). De la mateixa manera que ara que discutim sobre Europa seria molt interessant (re)llegir 'Europa ante el espejo' (1994). Josep Fontana ha estat un treballador incansable i ha treballat fins, pràcticament, els darrers dies de la seva vida en una obra interpretativa del segle XIX.

Ensenyar història i ensenyar a fer història, heus aquí les dues tasques a les quals ha dedicat tota la seva vida. Sempre en contacte amb l’acadèmia –que cada cop el fastiguejava més– i amb la gent, amb els protagonistes de la història

A més, Josep Fontana ha estat sempre atent a tots els avanços historiogràfics que es produïen a Europa i arreu del món i ha fet l’impossible perquè es publiquessin aquí. Som molts els que ens vam apropar a Thompson, Hobsbawm, Moreno o Guha a partir de les edicions que ell va impulsar. Tampoc va renunciar al combat per la història quan aquesta ha estat qüestionada i s’ha plantejat la seva fi: 'La història després de la fi de la història' (1992) o 'La història dels homes' (2000). Tot plegat acompanyat d’un saber escriure que feia que els seus llibres d’història fossin llegits i entesos més enllà de la comunitat dels historiadors. Saber escriure bé un bon llibre d’història no és fàcil, i ell hi excel·lia.

Josep Fontana tenia un especial interès a formar historiadors, a ensenyar a fer història. D’aquí que allargués les seves classes a la universitat, d’aquí que fins fa molt poc temps acceptés de fer conferències i xerrades arreu del país, des de les universitats fins al més petit dels centres ateneístics o d’estudis locals. Ensenyar història i ensenyar a fer història, heus aquí les dues tasques a les quals ha dedicat tota la seva vida. Sempre en contacte amb l’acadèmia –que cada cop el fastiguejava més– i amb la gent, amb els protagonistes de la història. Per això va entendre la importància de la història local, que molts col·legues menystenien, i per això va mantenir una bona relació amb els centres d’estudis locals. De fet, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana es va fundar al seu despatx.

Però Josep Fontana era també un home compromès. Compromès amb les classes populars, amb el seu país, amb la necessària transformació de la societat perquè assolís més igualtat i més llibertat, que ell veia perfectament compatibles. Compromès en la lluita antifranquista (ahir), compromès en la lluita per la transformació social i política (avui). Un compromís que no ha hipotecat la seva tasca d’historiador i que l’ha portat a escriure una síntesi interpretativa de la història del nostre país: 'La formació d’una identitat' (2014) i a qüestionar visions simplistes en un sentit i un altre sobre Catalunya i la seva gent. Rigor intel·lectual que ha fet que, darrerament, historiadors de tots dos cantons el maltractessin, no pas discutint les seves aportacions històriques sinó les seves opinions. Unes opinions fonamentades en la idea gramsciana del “pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat”.

Fontana va formular la síntesi entre la seva tasca historiogràfica i el seu compromís polític i social en un breu text: 'Per a què serveix un historiador?', inclòs a 'L’ofici d’historiador' (2018). Hi parlava de la necessitat de fer una “mena d’història” des de “l’interior d’aquest món revoltat i canviant”, que “es converteixi en la veu que clama a la plaça pública” i que “ens ajudi a retrobar la dimensió de la utopia”. Afegia que no era una feina fàcil, ni còmoda, perquè ens obligarà “a mostrar-nos crítics amb l’ordre establert”, però “val la pena”. Com val la pena la ingent tasca de recerca i transferència que ens ha llegat Josep Fontana.